Rentadores en oferta després de fer caure el règim d'Al-Assad

Enviat especial a Idlib (Síria)Ningú sap vendre millor la guerra que Hollywood. A la gran pantalla ianqui, la guerra és èpica, imponent, intrigant, de final memorable.

Algú de Hollywood hauria d’haver vist aquesta escena: Mohammed Abdelrahman venia rentadores dimarts en un local cèntric de la ciutat siriana d’Idleb. Mohammed Abdelrahman havia estat a la guerra real. El 7 de desembre era un dels milicians de Hayat Tahrir al Sham (HTS) que va entrar a Damasc i va fer caure el règim dels Al-Assad. Una setmana després, tornava a vendre rentadores.

¿Hi ha un final més memorable que aquest?

Síria és un país en construcció. Una nova Síria està naixent després d’haver-se alliberat per sorpresa d’una dictadura de més de cinquanta anys. L’ofensiva rebel que va tombar el règim va durar només onze dies. L’èxtasi col·lectiu per la fugida de Bashar al-Assad només queda aigualit per un detall: és missió impossible interpretar el futur del país.

– Com va ser la batalla per prendre Damasc? –Li preguntava dimarts a Mohammed Abdelrahman.

– Va ser molt ràpida. Va ser molt fàcil. Vam entrar a la ciutat sense gairebé oposició. Vam veure com molts soldats [del règim] es rendien o fugien.

– Tu sabies que l’objectiu era prendre el control de Damasc?

– Va ser una sorpresa. Ho vam saber hores abans. Mai hagués pensat que hauria sigut tan fàcil.

– I ara què?

– Si el nou govern forma un exèrcit, a mi m’agradaria ser soldat.

Mentrestant ven rentadores vestit amb l’uniforme militar que va utilitzar per entrar a Damasc. Té 20 anys. Una rentadora està en oferta. 190 dòlars.

El nou govern encapçalat pels rebels de HTS, d’ideologia jihadista i abans vinculats a Al-Qaida, intenta posar en funcionament l’engranatge sirià. El repte és majúscul. Fins fa dues setmanes, els rebels només controlaven una petita part del mapa: la província d’Idlib, al nord-oest. Ara són als despatxos de Damasc i hauran de governar gairebé tot el país. El líder de HTS, Abu Mohammad al-Julani, ha promès als sirians i al món un país de futur i més conciliador. Al-Julani ha suavitzat el seu discurs i el seu look: menys barba i menys cabells llargs.

El precedent d'Idlib

La ciutat d’Idlib té ara una importància majúscula: és un precedent on fixar-se. Des del 2017, ha estat governada pels milicians d’HTS, que van implantar un executiu que operava de forma independent al règim. El trencament amb Damasc era tal que encara avui no funciona la telefonia mòbil siriana –s’utilitza la turca– i no s’accepten els pagaments amb lliura siriana –s’utilitza també la lliura turca o, directament, els dòlars–. Turquia serà un dels grans guanyadors a la nova Síria. Des d’Idlib, els rebels van començar, a finals de novembre, l’ofensiva que els acabaria portant a ocupar el palau presidencial dels Al-Assad. "Llibertat per a tots els sirians. Benvinguts a Idlib", es llegia en un mural a l’entrada de la ciutat. Aquí es van refugiar molts opositors del règim durant la guerra civil. Aquí les bombes del règim –i de Moscou– plovien amb abundància fins fa no gaire.

L'Alaa és un home iraquià que fa deu anys va emigrar a Síria per defensar l’islam. L'Alaa no parla clar i serà difícil interpretar qui és realment. "Ara només soc un civil", deia dimarts. Es presentava com un treballador del ministeri de Salut d’Idlib. Cabells i barba llarga, amb una pistola a la butxaca i un anglès impecable. "He vist molts dibuixos animats i moltes pel·lícules americanes", argumentava. Sembla que abans de ser funcionari havia sigut alguna cosa més. Sembla que podria ser un dels molts antics mujahidins d’Al-Qaeda que ara formen part de HTS. Aquest passat continua sembrant dubtes sobre les intencions del nou govern sirià.

– HTS ha canviat. Els vincles amb Al-Qaeda han desaparegut –deia l'Alaa.

– Per què?

– Els líders van entendre que era un error. I que per arribar a connectar amb la població i les seves necessitats calia optar per un discurs més moderat.

– Creus que el grup està preparat per governar tot el país?

– Sí. Això no és casualitat. Fa temps que el grup s’estava preparant.

– Tu havies estat combatent [sota les ordres d’Al-Qaeda]?

L'Alaa no va contestar. Només va somriure. De vegades només cal somriure.

"Espanya. Al-Àndalus"

Si entenem Idlib com un laboratori de proves de HTS, cal tenir en compte tres apreciacions. La primera, que la societat sembla molt més conservadora que en altres ciutats com Damasc o Alep. Dimarts, per exemple, al carrer no hi havia cap dona que portés els cabells destapats. La segona, que tots els civils amb qui l’ARA va conversar deien que estaven contents amb el govern de HTS. "Aquí vivíem lliures. I des d’aquí hem sabut com la població que estava sota el règim d’Al-Assad vivia una vida miserable", assegurava un home. Més homes i alguna dona feien proclames similars. I la tercera, que l’aïllament que ha patit la ciutat després de tants anys de guerra encara és palpable. Els periodistes estrangers són vistos amb curiositat i amb un cert recel.

"Són periodistes?", preguntaven dos homes a l’home que ens acompanyava i ens guiava per la ciutat. Ells eren milicians de HTS. També havien participat en la caiguda de Damasc. També anaven vestits de militars encara. També estaven esperant els plans del nou govern per saber si es podrien unir a l’exèrcit. Però ells eren estrangers, vinguts del Tatarstan, una república de Rússia de majoria musulmana. Van venir a Síria el 2014 "per lluitar en nom de l’islam". Per a ells, la guerra ha estat santa. "Són musulmans?", preguntaven sobre nosaltres. "Són d’Espanya", contestava el guia. "Espanya. Al-Àndalus", deia un d’ells.

Entre els rebels sirians que van liquidar els Al-Assad hi havia molts milicians estrangers. La majoria, turcs. El cas d’aquests dos milicians russos era especialment curiós. Rússia ha sigut l’aliat més fidel de Bashar al-Assad. El 2015, Vladímir Putin va decidir intervenir directament en la guerra civil siriana i els seus avions militars van començar a bombardejar amb força imperial.

– Vosaltres heu lluitat contra un exèrcit que rebia el suport del vostre país –li deia a un dels milicians del Tatarstan.

– Sí, Putin és un assassí com Al-Assad.

S’acomiadaven i marxaven. Es perdien per un dels carrers principals d’Idlib, ple de botigues de roba femenina i de joies d’or. Els milicians conviuen amb normalitat entre el dia a dia dels civils: homes vestits amb passamuntanyes i uniformes militars, i adornats amb un fusell. A Idlib això ja fa anys que passava. En les ciutats que fins fa dues setmanes eren controlades pel règim, els rebels han substituït els soldats del règim, que tenien una presència persistent per controlar qualsevol intent de contestació. La infiltració policial i militar era tan desmesurada que molts sirians tenien por de parlar de temes polítics fins i tot a taula amb els seus familiars. Calia desconfiar de tothom.

Un Uber a Moscou

Aquests dies, a les xarxes socials, s’ha fet viral un vídeo creat amb intel·ligència artifical. Hi apareixia Bashar al-Assad conduint un Uber per Moscou. Els sirians es riuen del dictador caigut i se l'imaginen fent de taxista pels carrers de la capital russa, on s’ha refugiat gràcies a l’asil del seu amic Putin. També és viral una altra fotografia feta a Damasc. S’hi veu un tanc abandonat pels soldats del règim i ara reconvertit en una parada on es ven fruita i verdura.

Són bones metàfores del moment de transició exprés que viu el país. El que abans servia ara ja no serveix.

En una caserna militar d’Alep, dimecres hi havia moltes coses que no servien. Com a mínim, aquesta devia ser la conclusió dels milicians de HTS que ara la custodien. Un camió d’escombraries estava aparcat al pati de l’edifici. Operaris i milicians hi anaven llançant tot d’objectes que havien pertanyut als soldats i els policies del règim que vivien a la caserna: retrats, quadres, plaques commemoratives, uniformes militars, menjar, documents, ràdios, telèfons mòbils, llibres, claus, medicaments, matrícules...

"Podeu entrar, sí". Un rebel, amb la cara amagada sota un passamuntanyes, ens donava la benvinguda. Ell ens faria de guia per l’interior de la caserna. Primer, les sales de tortura. Després, els calabossos. Després una cambra on hi havia centenars de trossos de pa podrint-se. Devien ser el menjar dels arrestats. En una altra habitació, hi havia els armariets dels militars i els policies que abans vivien a l’edifici. Encara estaven plenes de les seves pertinences: pasta de dents, fotografies, alcorans, colònia, carteres, bosses de te.

– On són tots aquests policies i militars? –li preguntava al milicià.

– No ho sé.

En un dels despatxos, tot el terra estava ple de documentació abandonada. També retrats dels Al-Assad trepitjats. També bustos dels Al-Assad destrossats. A sobre la taula hi havia unes quantes llibretes oficials. Eren propietat del ministeri de l’Interior. A cada pàgina, hi havia informació sobre la detenció d’una persona per part de la policia política d’Alep. Gairebé no hi havia detalls i semblava que algunes coses s’escrivien en clau. Suposadament, aquelles persones havien estat arrestades en aquesta caserna i després havien estat traslladades a un lloc sense determinar.

"¿On és el meu fill, on és el meu fill?", cridava i plorava una dona la setmana passada davant del principal hospital de Damasc.

Als murs de l’hospital, familiars de sirians desapareguts enganxaven fotos amb l’esperança que algun supervivent de les presons els pogués identificar. El personal de l’hospital també consultava les imatges dels desapareguts per si alguna d’aquelles persones coincidia amb els cadàvers que omplen els dispòsits de Síria: cossos de presoners que el règim no va tenir temps de fer desaparèixer en fosses comunes. El personal de l’hospital aconsella als familiars que busquin fotos dels seus éssers estimats en què surtin somrient. Diuen que ajuda a identificar-los en cas que els desapareguts ara ja només siguin cadàvers sense identificar: els músculs de la cara d’un cadàver tendeixen a tibar-se i el rostre mort de la persona dibuixa un últim somriure.