El quibuts de Be'eri, la zona zero del trauma d'Israel

Enviada especial a Be'eri (Israel)Les cases del quibuts Be’eri encara tenen els plats a taula, com els van deixar el 7 d’octubre quan Hamàs va atacar aquesta i altres comunitats israelianes a tocar de la frontera de Gaza. En aquesta comunitat hi van matar 108 veïns i un nombre indeterminat van ser segrestats, segons l’últim balanç oficial, i dues setmanes després queda un rastre de mort: cases ensorrades pels coets, d’altres amb trets a les parets, bicicletes aparcades a les portes, llibres mig calcinats, finestres trencades, sofàs capgirats, neveres plenes de queviures i, als patis, gronxadors, un matalàs ensangonat... Molt a prop retronen els canons amb què l’artilleria israeliana bombardeja Gaza, que és a només uns quatre kilòmetres, entre l’estrèpit dels avions de guerra. El quibuts s’ha convertit ara en una àrea militaritzada on centenars de soldats israelians esperen l’ordre per envair la Franja.

Aquesta petita comunitat, on vivien un miler de persones, és un símbol del cop sense precedents que ha patit Israel. Rami Gold, un dels seus residents, parla des del pati de l’escola bressol davant d’un centenar de mitjans d’arreu del món, inclòs l’ARA, a qui el govern israelià ha convidat a visitar el lloc durant una hora. "Hem de tornar i reconstruir-ho tot, ajudarem la nostra gent a tornar, els convencerem de fer-ho. Però no podran tornar fins que no sigui un lloc segur: les coses a Gaza han de canviar. Qui hagi fet això ha de ser castigat i si la invasió terrestre ha de trigar, calia fer alguna cosa". Des de l'atac del 7 d’octubre, en què van morir 1.400 israelians, Israel bombardeja sense parar la franja de Gaza, on han mort almenys 4.650 palestins, segons els respectius governs.

Els quibuts són comunitats que es van crear a la segona meitat dels anys quaranta, en un projecte que al seu inici prometia combinar el sionisme i el socialisme, basat en cooperatives agrícoles o industrials. El de Be’eri es va fundar el 1946 i la seva principal activitat era una gran impremta que entre altres coses fabricava els carnets de conduir israelians i targetes de crèdit.

Abans d’arribar al quibuts hi ha grans extensions de conreus d’arbres fruiters, una altra font d’ingressos, que requereix un gran consum d’aigua a tocar del desert del Nègueb. A diferència de la majoria d’aquestes comunes, que amb els anys es van privatitzar, el quibuts de Be’eri mantenia en part aquell esperit i molts a Israel el consideraven un lloc de gent d’esquerres. Gold, un veterà paracaigudista de la guerra del Yom Kippur de 1973, explica, amb un fusell M-16 penjat a l’espatlla, que la seva cunyada era "una dona de 70 anys, pacifista, que dos cops a la setmana anava a la frontera de Gaza a recollir malalts per rebre tractament". També la van matar en l'atac.

"No pararem fins que no quedi res de Gaza"

L’home relata que es va despertar amb el so de les alarmes pels coets llançat des de la Franja, però que aviat van descobrir que "eren una distracció". Els milicians palestins havien fet un forat a la tanca que encercla Gaza i també s’havien infiltrat en la que envolta el quibuts. "Vaig agafar el rifle i vaig anar corrents cap allà", amb l’escamot d’emergència de la comunitat, format per deu homes. "Hi havia 150 membres de Hamàs davant nostre atacant-nos amb metralletes i granades de mà. No sé com alguns de nosaltres vam sobreviure. Al nostre voltant famílies senceres eren massacrades o cremades vives –recorda–. L’escamot està pensat per aguantar mitja hora o una hora fins que arribi l’exèrcit, però havien passat 10 hores i ens vam quedar sense bales", afegeix.

L'Ela, un taxista de la localitat israeliana d’Ashdod, una mica més al nord, passeja entre la destrucció. Matalassos ensangonats, llibres de contes mig cremats per terra. "Van matar i segrestar dones i criatures. Això és el que feia Hitler", proclama. I demana venjança: "No pararem fins que no quedi res de Gaza, i tant me fa el que digui el món. La gent d’allà són com animals, l’exèrcit ha de matar tothom, també els civils. Han de netejar Gaza". Alhora, critica el govern de Benjamin Netanyahu per no haver-los protegit: "Tenien tothom a Cisjordània per protegir els colons allà, però a la gent dels quibuts ningú els protegia".

Es fa difícil entendre com les famílies dels quibuts es podien sentir segures dins d'aquella mena d’oasi, tan a prop de la Franja, de cases d'una planta entremig de jardins. A diferència dels palestins de Gaza, totes les cases d’aquesta comunitat i les altres properes a la frontera de Gaza tenien per llei una habitació del pànic on refugiar-se dels coets. Però estaven dissenyades per resistir les explosions, no un atac de milícies, de manera que les portes no es podien tancar per dins, precisament per facilitar que s’hi pogués accedir des de fora un cop passat el perill. En una d’elles trobem un rastre de sang que sembla d'algú que va ser arrossegat a fora.

Al costat d’un poliesportiu del quibuts, desenes de soldats israelians esperen l’ordre per entrar a Gaza. N’hi ha que tenen entre 19 i 20 anys i diuen que senten "bones vibracions" i que estan preparats per al que calgui. Estan convençuts que el seu exèrcit és invencible. David Baruch, major de l’exèrcit israelià, dirigeix les operacions dels del quibuts, i explica així la situació: "Si entrem i quan ho fem depèn del govern: serà en el moment que totes les peces hagin encaixat; tenim plans i estem preparats, ho farem en el moment oportú". Llança un missatge per a Hamàs: "Estigueu preparats: quan vinguem, no quedarà ningú de vosaltres". Li preguntem què passarà després, i respon, lacònic: "Això ho deixo per als polítics".