Quaranta anys d'impunitat per les massacres de Sabra i Shatila

Shatila (Líban)Tornar a recórrer els carrerons llardosos i sense asfaltar on es van presenciar les matances evoca a la seva ment records tràgics i dolorosos. Nohad al-Maree va sobreviure a una execució perquè va quedar sepultada sota els cossos de la seva família. Només tenia 13 anys quan el destí li va regalar una segona oportunitat. Recorda cada detall d'aquella fosca i interminable nit del 16 de setembre del 1982. Les explosions i ràfegues de trets se sentien cada vegada més a prop de casa seva. La Nohad i una de les seves cosines, embarassada, es van amagar a la cuina. “Vam sentir veus en àrab i vam pensar que era l'exèrcit libanès que ens venia a ajudar. Vam sortir de l'amagatall i vam veure uns homes armats, vestits de civil, que ordenaven a la meva família que es col·loquessin davant la paret. Un ens va descobrir i ens va portar arrossegant-nos amb la resta”.

Minuts després, la Nohad va tancar fortament els ulls per no veure res i va sentir que es desmaiava. Quan va recuperar la consciència va sentir la pressió dels cossos sobre ella. “Em vaig quedar immòbil esperant que aquells homes se n'anessin. Em feien molt mal les espatlles d'aguantar el pes dels cadàvers. Quan em vaig moure vaig descobrir que el cos del meu pare m'havia salvat de la mort”, explica la refugiada palestina, mentre amb el dit apunta la posició on estava estès el cos de cada membre de la família al menjador quan van ser afusellats.

Experiències així són difícils de superar, però la ferida psicològica que li fa més mal és veure que quaranta anys després d'aquests assassinats sumaris, condemnats com a genocidi per la justícia internacional, continuen impunes.

Dones, criatures i vells

“Ens van abandonar. Aquesta massacre va passar davant els ulls del món. On eren llavors les forces internacionals dels Estats Units, França, Itàlia i el Regne Unit, els exèrcits àrabs i l'exèrcit nacional libanès, que no van poder evitar les matances?”, es pregunta la Nohad. “Ens van deixar sols, completament indefensos als campaments. Aquí només hi havia les dones, els nens i els vells. No quedava cap de les milícies armades de l'OAP [l'Organització per a l'Alliberament de Palestina]”, denuncia. “La meva revenja contra Israel és haver portat al món set palestins més”, sentencia.

Entre el 16 i el 18 de setembre del 1982 combatents de la milícia cristiana de les Forces Libaneses, branca militar de la Falange libanesa, de Baixir Gemayel, juntament amb l'Exèrcit del Sud del Líban, sota el comandament d'Ariel Sharon, van perpetrar la massacre de milers de civils palestins i libanesos que vivien als campaments de Sabra i Shatila, a l'oest de Beirut. Les matances es van fer mentre l'exèrcit israelià, que havia ocupat el Líban des de la frontera sud fins a l'oest de Beirut, va envoltar la zona amb tanquetes militars, per impedir-ne la fugida.

El 1983, una comissió de l'ONU encapçalada per Sean MacBride, va denunciar violacions del dret internacional i va concloure que Israel era responsable indirecte com a potència ocupant de la massacre. Fins ara, cap responsable israelià o libanès ha estat jutjat ni condemnat.

"Els van tirar a una rasa quan encara eren vius"

El relat de Sanaa Sirsawi no és menys esgarrifós. Es van endur el seu marit i tots els altres homes de la seva família per executar-los. “Vaig veure amb els meus propis ulls que Abu Khaled encara seguia amb vida quan li van posar una caputxa i el van tirar a una rasa amb més cossos que es movien. Després va arribar un camió i se'ls va emportar tots. Mai sabré si el meu marit va morir aquell dia o en una presó, o si encara és viu”, diu plena de dolor.

Els refugiats palestins es continuen sentint estrangers al Líban, malgrat que ja hagin passat tres generacions als campaments. No tenen dret d'asil al Líban ni tampoc al retorn voluntari a Palestina, perquè la majoria van fugir el 1948 i han perdut casa seva. Als campaments de Sabra i Shatila s'ha triplicat la població, però no l'espai, per la qual cosa viuen amuntegats i sense possibilitat de prosperar econòmicament. Segons la llei libanesa, els refugiats palestins no tenen dret de posseir un habitatge i tenen prohibit exercir la majoria de professions liberals, per la qual cosa una bona part estan condemnats a dependre de l'ajuda humanitària de l'ONU, que cada vegada és més escassa.

“Vivim literalment assetjats als campaments. Als primers exiliats palestins els van prometre que al cap de 25 dies tornarien a casa a Palestina. Després de 74 anys encara no s'han acabat aquests 25 dies. Només busquem viure en pau, però l'estat sionista vol acabar amb nosaltres”, sentencia el general Khazen Hassan, cap de la branca de seguretat de l'OAP a Sabra i Shatila.