Què farà Putin amb Al-Assad?
La relació entre Síria i Rússia va començar l'any 1971 en el context de la Guerra Freda i el 2015 va ser clau per endarrerir la caiguda del ja exlíder àrab
Quan la matinada de diumenge un avió va enlairar-se de Damasc sense destí conegut, els rumors que transportava Bashar al-Assad van començar a circular a les xarxes socials. Hores després, es confirmava la fugida del president sirià. Durant algunes hores, no es va saber on s'havia exiliat, però hi havia pocs dubtes: a Rússia. El més antic i més fidel aliat del clan dels Assad, en una relació estratègica entre Damasc i Moscou que va arrencar fa més de cinc dècades i mai havia trontollat. En Putin, Al-Assad trobarà probablement un amfitrió generós, i fins i tot potser un amic.
Els dos líders s'han entrevistat en nombroses ocasions –només després del 2015, ja se'n compten una dotzena–. Ara bé, poc se sap sobre la seva relació personal. En dos sistemes polítics tan opacs i repressius, i en els quals la premsa lliure brilla per la seva absència, hi ha poc marge per a les filtracions sobre qüestions com aquesta. En tot cas, les seves trobades solien incloure un vídeo ben coreografiat en el qual Al-Assad agraïa a Putin el seu suport durant la guerra civil. A les imatges se'ls veia còmodes durant la conversa i és possible que s'hagi establert realment una relació de confiança entre ells.
Una aliança de la Guerra Freda
En tot cas, la seva ha estat una "relació d'Estat" heretada més que no pas una relació personal. La Unió Soviètica i Síria van establir relacions diplomàtiques l'any 1946, tan bon punt el país àrab va aconseguir la seva independència. Ara bé, no va ser fins després de la guerra amb Israel del 1967 que la relació amb l'URSS es va convertir en estratègica, just al mateix temps que Tel-Aviv segellava una aliança de ferro amb l'altra superpotència, els EUA. L'any 1971, el pare de Bashar, l'astut Hafiz al-Assad, va concedir a Moscou la construcció de la base naval de Tartús, amb un valor geoestratègic cabdal perquè és l'única russa al mar Mediterrani.
L'existència de la base es va consolidar una dècada després gràcies al Tractat d'Amistat i Cooperació rus-sirià, que havia establert el marc de les relacions bilaterals fins a l'actualitat. Ara bé, no va ser fins al 2015 que la capacitat d'influència de Moscou dins la política siriana va arribar al seu punt àlgid. Llavors, les milícies rebels tenien unes serioses opcions d'enderrocar el règim i només la decidida intervenció de l'aviació russa i els combatents de Hezbollah van rescatar el règim d'Al-Assad d'una desfeta. Aquell any Rússia va edificar una important base aèria a Khmeimim, a prop de Tartús, que li ha permès projectar poder i tropes a l'Àfrica. Aquesta llarga història de relacions fa pensar que Rússia pot ser un exili segur i còmode per l'exdictador sirià.
L'incert futur de les bases militars russes
Ara bé, en funció de com evolucionin les relacions que Moscou estableixi amb les noves autoritats, la cosa es podria complicar. De moment, els rebels han garantit a Putin que no atacaran les seves bases, la qual cosa ha insuflat una certa esperança a Moscou sobre la possibilitat de mantenir les seves bases. En cas que les noves autoritats hi estiguin obertes, quin serà el preu que demanaran? Un escenari possible és que el nou govern demani a Putin l'extradició d'Al-Assad per ser jutjat a Síria pels incomptables crims contra la humanitat comesos pel seu règim. Així mateix, també podria exigir a Moscou que forci Al-Assad a tornar al poble sirià bona part de la seva fortuna, sobre la qual no existeix una estimació concreta, però que es podria elevar a milers de milions d'euros. Els seus actius a Síria seran fàcilment recuperables, però no així els que es trobin a l'estranger. Se sospita l'existència de comptes a Suïssa, però també a la mateixa Rússia o a l'Iran.
El manteniment de les bases russes que van servir per bombardejar durant anys la població civil només podran quedar-se actives amb algun gran acte de restitució, i les pressions de les víctimes seran probablement enormes. Al-Assad pot acabar convertint-se en una patata calenta per Putin, de la mateixa manera que ho va ser el xa persa de l'Iran pel president estatunidenc Jimmy Carter després de la Revolució Islàmica. Arribat el cas, Putin haurà de triar entre entregar Al-Assad, tot enviant un senyal preocupant de poca lleialtat als seus aliats arreu del món, o bé renunciar a les seves valuoses bases militars a Síria. El xa de Pèrsia, per cert, va acabar sent expulsat a Egipte, on encara avui reposen les seves despulles.
