El Pròxim Orient conté la respiració per la resposta dels Estats Units a l'atac de Jordània

BarcelonaLa mort de tres soldats nord-americans diumenge al vespre en una base de Jordània ha elevat al màxim nivell el risc d’estendre la guerra a escala regional al Pròxim Orient, que conté la respiració a l’espera de la reacció de Washington. Amb tot, ningú no vol un enfrontament obert. I des de Washington el portaveu del Pentàgon, John Kirby, assegura que tot i que la Casa Blanca ha promès una resposta no busquen una confrontació militar més àmplia amb l’Iran, que nega cap implicació directa en els fets. Kirby, però, ha dit que Teheran és responsable d’entrenar, encoratjar i organitzar els grups armats que operen a l’Iraq i Síria.

La pregunta clau, doncs, és saber quin paper hi ha jugat l’Iran. El dron que va provocar la mort dels tres soldats va arribar al mateix temps que n’arribava un altre d’estatunidenc que tornava a la base i, com a resultat, es van desactivar elements clau del sistema de defensa, segons han informat fonts del Pentàgon. Tot sembla indicar, doncs, que l’atac de diumenge no va ser més sofisticat que altres, i només un desafortunat atzar va provocar que hi hagués morts, cosa que no havia passat en cap de les quasi 150 agressions contra bases dels Estats Units a la zona que hi ha hagut fins ara.

De moment Joe Biden s'ha limitat a assegurar que no es quedarà de braços plegats després d’un atac atribuït a l’Eix de la Resistència, una coalició de milícies xiïtes pròximes a Teheran. “Hem perdut tres ànimes valentes... Respondrem”, va declarar diumenge en un acte electoral a Carolina del Sud, sense donar més explicacions, al·legant que encara estaven “recollint informació sobre l’atac”. En canvi, el cap de l’estat major, el general Charles Q. Brown Jr., va ser més concret i va donar a entendre que Washington no canviarà l’estratègia seguida fins ara: “No volem iniciar el camí cap a una escalada més gran que porti a un conflicte molt més ampli a la regió”, unes paraules coincidents amb el portaveu Kirby.

Dissuasió

Amb l’excepció de Gaza, on Israel lliura una guerra total amb violacions flagrants del dret internacional, durant els darrers quatre mesos, cada atac i cada resposta per part de tots els actors involucrats –Israel, els EUA, l’Iran, i les seves milícies afins– ha tingut un mateix objectiu: enviar a l’adversari un missatge contundent per dissuadir-lo, però sense excedir-se en la resposta per no provocar una escalada. 

Però aquest cop hi ha diverses circumstàncies que poden fer més complicat per a la Casa Blanca trobar la justa mesura per a la reacció. En primer lloc, l’existència d’una creixent pressió política derivada de les primàries als EUA per unes eleccions en què Biden no té assegurada la reelecció davant d'un Donald Trump desbocat a les enquestes. 

Fa setmanes que els republicans acusen Biden de ser un covard, i argumenten que un atac en territori iranià posaria fi a l’assetjament que pateixen les tropes nord-americanes a la regió a mans de les milícies vinculades al règim dels aiatol·làs.

“Aquest atac no hauria passat MAI si jo fos el president. Sense cap dubte”, va escriure a les xarxes socials Donald Trump. De fet, el republicà, propens a la hipèrbole, va advertir que el món es troba “a la vora de la Tercera Guerra Mundial”.

Un altre factor que dificulta la decisió de Biden és la percepció que la mediació entre Israel i Hamàs està a punt de donar els seus fruits. En concret, s’ha filtrat que un principi d’acord entre les parts inclouria una treva d’uns dos mesos, la més llarga des de l’inici de les hostilitats, i un ambiciós intercanvi de presoners.

Una resposta desproporcionada de Washington podria frustrar el pacte, o provocar-ne l’ajornament. I aquest és un escenari que Biden vol evitar pel mateix interès. El seu suport incondicional a Israel ha fracturat els demòcrates i està alienant una part important del jovent, que va ser clau per a la victòria del 2020.

Bases de Washington a la zona

Actualment, els EUA compten amb uns 4.000 soldats a Jordània, aliat que alberga bases permanents, uns 900 efectius desplegats a Síria i uns 2.500 a l’Iraq. El gruix d’aquest contingent té com a objectiu combatre el que queda de l’autoanomenat Estat Islàmic a la zona, present sobretot al desert sirià. De fet, el quarter atacat diumenge, conegut com a Torre 22, està situat al territori on convergeixen les fronteres de Síria, Jordània i l’Iraq, i la missió dels soldats desplegats allà és proporcionar suport logístic a la base d’Al-Tanf, situada al sud-est del territori sirià.

Les bases que han patit un assetjament més intens, fins i tot abans de l’inici de la guerra de Gaza, són les situades a l’Iraq. Tant per a l’Iran com per a les milícies xiïtes afins a qui s’atribueix l’atac a Jordània, la retirada de les tropes nord-americanes del país representa un objectiu estratègic de primera magnitud.

De fet, van ser les seves pressions les que van fer que el Parlament iraquià aprovés una moció instant Washington a replegar els efectius. Curiosament, hores abans de l’atac es va celebrar una reunió a Bagdad entre representants iraquians i dels EUA per discutir el calendari per a la retirada nord-americana. Com passa amb les altres milícies afins a l’Iran, no queda clar fins a quin punt estan teledirigides des de Teheran o bé disposen d’autonomia. 

Informacions de la premsa estatunidenca indiquen que els EUA han conclòs que Hamàs va atacar el 7 d’octubre sense el vistiplau de Teheran. Una situació semblant es podria haver produït diumenge, per bé que es considera que la relació entre l’Iran i les milícies iraquianes xiïtes és més estreta.