Pros i contres d'una invasió terrestre de Gaza

Benjamin Netanyahu té damunt la taula un ampli ventall d'opcions. Sobre algunes ja deu haver pres decisions, però en altres casos probablement les anirà adaptant segons les necessitats que hi hagi sobre el terreny de l'operació en curs. Fins aquest dimecres es traduïa en bombardejos massius sobre la ciutat de Gaza, principalment al barri d'Al-Rimal, el cor econòmic, i en altres ciutats de la Franja, principalment del nord.

El ventall d'opcions inclou una possible invasió terrestre i una annexió d'aquesta petita zona on viuen 2,3 milions de palestins. De fet, algunes veus demanen la reocupació immediata de la Franja i el restabliment de les colònies jueves que Ariel Sharon va tancar en el seu moment. Hi ha molta gent a Israel que enyora l'ocupació militar, fins i tot dins el govern, gent que estaria encantada de tornar als vells temps.

El problema és que a la Franja hi viu molta gent i cal decidir què fer-ne. Els desplaçats dins la franja de Gaza han superat els 263.000 aquest dimecres; principalment població del nord que els bombardejos israelians han forçat a marxar cap al sud, cap al pas fronterer de Rafah amb Egipte. Tot i que els egipcis van avisar dilluns que no acceptarien l'entrada massiva de refugiats, Israel pot fer canviar d'opinió el Caire si s'ho proposa.

Que la intenció d'Israel és mantenir el llenguatge de les bombes ho corrobora la decisió del president dels EUA, Joe Biden, d'enviar una considerable flotilla de vaixells de guerra a la zona, fins i tot dos portaavions. Això podria indicar que la destrucció desproporcionada continuarà. L'exhibició de múscul nord-americà tindria per objectiu dissuadir Hezbol·lah d'entrar en escena per la frontera libanesa mentre Israel fa la feina bruta a Gaza.

Alguns analistes creuen que tota aquesta destrucció constitueix el pas previ de l'exèrcit a una invasió terrestre. Israel ha mobilitzat 300.000 soldats i al voltant de la Franja hi ha un munt de blindats, vehicles de transport de tropes i carros de combat que esperen l'ordre per ocupar com a mínim una part de la Franja.

Resposta imprevisible de Hamàs

Naturalment, una invasió terrestre comportaria riscos importants. Hamàs acaba de demostrar que no li falten idees innovadores per fer operacions militars de gran abast i transcendència. Seguint la lògica, seria ingenu pensar que no està preparat per respondre a una invasió terrestre. Molt probablement a l'exèrcit israelià li esperen sorpreses si Netanyahu decideix fer el pas.

De moment, els bombardejos continuen sense descans. Potser la destrucció per si sola pot aconseguir que centenars de milers de palestins abandonin els seus llocs de residència per fugir cap al sud o fins i tot per marxar definitivament cap a Egipte. D'aquesta manera, com a mínim Israel aprimaria la formidable massa de població palestina que viu a la Franja sense cap esperança.

Netanyahu ha dit que vol aprofitar la situació que s'ha creat per canviar el paradigma del Pròxim Orient. No ha estat més explícit, però en el paradigma actual hi ha tres elements relacionats entre si que molesten el primer ministre: l'Iran, Hezbol·lah i Hamàs. Aquests tres elements disgusten Netanyahu perquè li impedeixin encarrilar el Pròxim Orient cap a la direcció desitjada.

¿En tindrà prou Netanyahu lluitant contra Hamàs? De moment, és aquesta organització islamista la que està en el punt de mira més immediat i per això concentra l'esforç en Gaza, però sense perdre de vista Hezbol·lah. Tot i que encara no sabem si hi haurà una invasió terrestre, el càstig contra la població palestina serà inoblidable.

Si no es produeix una expulsió massiva, Hamàs es recuperarà a Gaza, amb el mateix nom o amb un altre, tant hi fa. L'organització té un gran suport popular no només a Gaza, sinó també a Cisjordània. L'atac del 7 d'octubre significa, abans de tot, que la seva popularitat es dispararà. Ha demostrat que amb pocs recursos es pot clavar un cop fatal a Israel dins les fronteres del 1948, que no és poca cosa.

Netanyahu ha parlat de posar fi a Hamàs moltes vegades, sobretot el 2009, però mai ho ha fet. Els seus detractors diuen que en realitat no li ha interessat. Ara, després del que ha passat, se li presenta una altra oportunitat. Una decapitació de Hamàs no implicaria necessàriament la desaparició de l'organització perquè hi ha altres homes disposats a recollir el relleu i continuar la lluita.

Eugeni García Gascón és periodista i va ser corresponsal al Pròxim Orient durant més de vint anys