Processó trista a la morgue de Damasc

Enviat especial a Damasc (Síria)La primera interacció que tinc amb un dels rebels sirians que ha fet caure el règim de Bashar al-Assad és decebedora. Acabarem parlant de futbol.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai

Inscriu-t’hi

–Hola –el saludo.

–Hola.

–Soc periodista

–D’on?

–De Barcelona.

–Barça.

–Ets del Barça? –li pregunto.

–Sí

El milicià va vestit de camuflatge i porta de complement un kalàixnikov. Barba i cigarreta. Fa la sensació que no té clar si pot parlar amb la premsa. Potser és massa d’hora per saber-ho. Només fa cinc dies que Síria és una nova Síria. El país està en construcció. És difícil interpretar què s’està construint.

És més fàcil interpretar d’on es ve. Es ve d’un lloc molt fosc, fosquíssim.

El milicià del Barça està palplantat a la porta de l’Hospital Al-Moujtahed, un dels més grans de Damasc. A l’interior, ahir, hi tenia lloc una escena d’horror.

A la morgue de l’hospital, tretze cadàvers estaven estirats a terra. No és necessari descriure amb exactitud l’estat dels cossos. Tampoc l’olor que feia la cambra. L’estat de descomposició era avançat i tenien signes de violència. Eren tretze homes que havien desaparegut durant l'etern mandat d’Al-Assad. Suposadament, havien estat aïllats en una de les presons del règim, probablement a la més horrorosa, Sednaia. Els tretze cadàvers els van trobar perquè eren en un hospital militar quan el règim va caure, diumenge passat. Estaven a l’espera de ser enterrats en una fossa comuna, anònima, perduda. Estaven a punt de desaparèixer. No se sap quants presoners han mort i desaparegut en les últimes dècades. No se sap quantes fosses comunes hi ha repartides per Síria després de més de cinquanta anys de dictadura i tretze de guerra civil inhumana.

Tampoc se sap la identitat dels tretze homes. La morgue està oberta a visites per intentar identificar-los. La processó de persones que hi entraven era una estampa tristíssima. Eren familiars d’homes desapareguts durant el règim. Anaven a comprovar si aquells cadàvers eren els seus. Fins ara no ho havien pogut fer. Alguns familiars no hi havien pogut anar i hi havien enviat un conegut perquè els fes una videotrucada des de l’interior enfocant els cadàvers. Altres feien fotos. Hi havia nens acostant-se a pocs centímetres de la mort. Hi havia una dona que vomitava al sortir. Hi havia el plor de moltes mares de desapareguts que portaven les fotos dels seus fills a la pantalla del telèfon mòbil. Només hi ha una cosa pitjor que la mort d’un ésser estimat: la incertesa d’una mort evident, però no confirmada.

"Maleeixo Assad. Em sentiu? Maleeixo Assad", cridava un home que sortia plorant del dipòsit. Era un renec. Probablement també era el primer cop en la seva vida que havia pogut maleir el règim en públic.

"Sou periodistes? Ens podeu ajudar?", ens preguntava una dona que buscava el seu fill. L’havien fet desaparèixer el 2013. Tenia 20 anys. Un supervivent de la presó de Sednaia l’havia vist viu el 2015. Des de llavors, cap rastre.

Des de dilluns, alguns supervivents de les presons s’acosten als hospitals per intentar reconèixer cadàvers. Ahir un expresoner va arribar al dipòsit i hi va fer un reconeixement ràpid. No hi va identificar ningú. A ell era fàcil identificar-lo: el seu to de pell era pal·lidíssim i coixejava d’una cama. Quant de temps feia que no li tocava el sol? L’aïllament absolut a què el règim sotmetia els presoners, en la majoria dels casos opositors polítics, va fer que molts embogissin.

Temps incerts

"Síria és sobretot un país traumatitzat", em deia un home sirià que, en una altra vida, va ser oftalmòleg.

–Com Al-Assad –li subratllo.

–No, ell era un puto carnisser.

Tot ha anat molt de pressa en els últims dies a Síria. Els rebels de Hayat Tahrir al-Sham (HTS) van necessitar poc més d’una setmana per reactivar la guerra i anar conquerint territori fins a prendre el control de Damasc. El règim queia d’una manera sorprenent i Al-Assad i la seva família fugien a la Rússia de Vladímir Putin. El país s’obria a una nova era impensable. Els rebels han creat un govern de transició i prometen construir una Síria més conciliadora. Ahir presentaven els seus primers objectius: recuperar la seguretat al país, millorar els serveis bàsics i apujar els sous públics. Els rebels de HTS són considerats un grup jihadista que havia estat vinculat a Al-Qaida. Per a molts sirians, ara són els herois que els han alliberat.

"Share the good times" [comparteix els bons moments], llegia en un cartell publicitari de gominoles situat a la carretera que uneix la frontera libanesa amb Damasc. L’eslògan ja existia durant l’època dels Al-Assad, però ara agafa un nou significat. El següent cartell no era publicitari. O sí. Era un retrat de Bashar al-Assad, destrossat. El següent, una altra estampa d’Al-Assad, incendiada. El tercer, un altre cartell dels Al-Assad, arrancat. El quart, un mural on apareixen Bashar al-Assad i Putin, esgarrats.

Al voral de la carretera hi havia desenes o centenars d’uniformes militars abandonats. Eren de soldats del règim que, al veure l’avenç dels rebels, van despullar-se per desertar i camuflar-se entre els civils. Els inacabables checkpoints que abans ocupaven aquells soldats, ara els ocupen milicians vestits de civil que somriuen cada cop que deixen passar un vehicle. Tres milicians joveníssims es feien fotos amb el seu smartphone al costat d’un tanc que abans era del règim. Reien. Share the good times.

Ahir a la nit algú llançava focs artificials al cel del centre històric de Damasc. Una mala idea en una ciutat que ha patit tanta guerra. El soroll dels petards és fàcil de confondre amb el de les bombes. Hores abans avions israelians havien tornat a bombardejar els afores de la capital. Tel-Aviv assegura que els atacs només tenen com a objectiu destruir les capacitats militars que va abandonar el règim d’Al-Assad.

L’eslògan, a Síria -i a l'Orient Mitjà-, hauria de ser un altre: Share uncertain times [comparteix els temps incerts].