Pobles abandonats i destrucció: el sud del Líban, castigat per la guerra

Sud del LíbanImatges d'aldees despoblades i destrucció es repeteixen als dos costats de la frontera entre Israel i el Líban. Desplaçar-se entre aquestes localitats és arriscat, així que ens acompanya una patrulla de cascos blaus de l'ONU. El sud del Líban està paralitzat per les hostilitats frontereres, i l'accés a l'atenció mèdica i altres serveis és cada cop més difícil. Tot i aquestes limitacions, a l'hospital públic de Bint Jbeil el doctor Ali Karout, amb un equip reduït, es prepara per rebre urgències en cas de nous atacs.

A l'entrada de l'edifici d'urgències hi ha, assegut en bancs, el poc personal sanitari que queda. Prendre cafè i fumar una cigarreta és l'únic que poden fer per matar el temps; no hi ha pacients. Fins que una forta explosió interromp les converses. Ningú no s'altera. “No et preocupis, és només una altra bomba sònica israeliana”, comenta Marian El Khory, infermera de l'hospital. Cada dia avions israelians que volen a poca altitud trenquen la barrera del so, i provoquen una forta explosió, semblant a l'esclat d'una bomba.

Cap dels membres de l'equip sanitari viu a Bint Jbeil. Cada dia la Marian ha de venir des de Nabatieh, uns 10 quilòmetres cap a l'interior, per treballar a l'hospital, tot i el perill d'un bombardeig israelià. “La situació és molt difícil aquí. Hi ha molts menys pacients i personal de salut, perquè molts han marxat per la guerra”, explica. Els passadissos buits, força llits sense ocupar i les finestres trencades pels bombardejos són un reflex de les dificultats que afronta aquest hospital públic a pocs quilòmetres de la línia del front.

“Estem fent esforços extra per continuar garantint l'atenció mèdica d'urgència”, exclama el doctor Karout, que reconeix que el repte més gran és garantir la seguretat dels pacients. “En cas que hi hagi enfrontaments més importants o s'intensifiquin els bombardejos, serà més difícil entrar i sortir de l'hospital i traslladar els pacients a altres àrees més segures”, adverteix el metge. Els atacs israelians a Bint Jbeil han obligat molts dels habitants a marxar cap a zones més segures, però no és el cas de Khalil Bazzi.

Els camps d'arbres fruiters i oliveres, juntament amb casa seva, és tot el que té. Aquest agricultor octogenari dedica els dies a cultivar i a cuidar els animals i les abelles que té a la finca. Casa seva ara està buida; els fills i els nets han marxat a zones més segures. Khalid Bazzi reconeix que mai ha sortit de Bint Jbeil. “La meva relació amb la terra és el que em manté aquí. Hi treballo des que tinc cinc anys. Els meus fills insisteixen que me'n vagi amb ells, que no és segur estar-se aquí durant les nits”, explica. A ell, però, no li treuen la son ni el brunzit dels avions ni els drons. Això sí, no pot dormir si abans no ha regat els arbres o no ha donat menjar a la vedella. “Passi el que passi, no puc marxar”, insisteix, mentre pren un te de plantes del seu hort a la porxada de casa.

Els enfrontaments fronterers, que es repeteixen diàriament des de l'octubre, han causat un fort impacte en el dia a dia dels veïns dels pobles. De camí cap a la localitat de Shebaa, a pocs quilòmetres de la frontera amb Israel, des del vehicle blindat de l'ONU es veuen camps de cultiu, oliverers i ramats que són els mitjans de subsistència d'aquestes viles cada cop més buides.

Viure sota els bombardejos

Mohamed Sahara aixeca la vista cap a les muntanyes de Shebaa per veure si hi ha avions israelians sobrevolant. D'això dependrà si pot treure a pasturar el seu ramat. “Segons com estigui la situació, de vegades vinc un parell d'hores. Sempre em toca canviar de ruta, desviar-me uns cinc o sis quilòmetres de la granja fins a trobar una zona més segura perquè els animals puguin pasturar tranquil·lament”, explica aquest pastor, que diu que les ovelles "estan nervioses"; la situació "els afecta a la pell i en la producció de llet".

Guanya pocs diners i les vacunes i la medicació per als animals són cars, però ara rep ajuda dels equips veterinaris de les forces de pau de l'ONU. “Ens hem acostat a col·laborar amb ells perquè no hagin d'abandonar les seves cases, granges i camps”, explica el tinent coronel José Insarri Antón, portaveu de les tropes espanyoles de la base Miguel de Cervantes, que ens acompanya a la visita.

Els civils s'estan emportant la pitjor part d'aquesta escalada militar entre Hezbollah i Israel. Els atacs israelians han destruït uns 2.000 habitatges i n'han danyat uns 15.000 més, a més de forçar 100.000 persones a abandonar casa seva per la violència.

Els pares de Mohamed Hamdan van morir sota les runes de casa seva, bombardejada per les forces israelianes el 29 de febrer. Després de 15 anys de viure a l'estranger, el Mohamed va decidir tornar fa uns mesos amb la família al seu poble natal, Kafra; volia estar a prop dels pares, que s'havien fet grans. Ara intenta superar la seva pèrdua amb l'afecte que li donen les seves filles.

“Quan vius a l'estranger sempre enyores el lloc on vas créixer, i tens ganes de tornar-hi, i encara més si els teus pares estan sols. Adaptar-me amb les nenes i la meva dona aquí no va ser fàcil. Però els meus pares estaven sempre amb elles; anaven a jugar a casa seva –recorda–. Ara, el record que tindran de casa dels seus avis és una muntanya de runa; les oliveres que el meu pare havia plantat estan regades amb la seva sang. Ja no podré abandonar mai aquesta terra”, sentencia el Mohamed. Una catifa vella que va rescatar d'entre les runes de la casa destruïda és tot el que li queda del pare.

Com milers de libanesos, el Mohamed i la seva família han hagut d'adaptar-se a la nova quotidianitat de la violència que torna a viure el sud del Líban. Testimoni de la guerra del 2006, i ara del conflicte actual, només espera un futur per a les seves filles en què la guerra no es repeteixi.