"Pensàvem que el meu marit només estava ferit, però va acabar dessagnant-se": l'èxode d'una família kurda a Síria

Hasakah (Kurdistan sirià)Fa menys d'un mes, els Mursid van començar el seu èxode cap a l’exili sent tres, però només van arribar a destí dos. Era el segon cop en menys de set anys que aquesta família kurda de Síria havia d’empaquetar tota una vida a correcuita, pujar al cotxe i prémer l’accelerador cap a un destí incert. “Hi viatjàvem el meu marit, la meva filla petita i jo quan, de sobte, quatre homes armats van abraonar-se sobre el vehicle al crit d’"Alà és gran". De seguida, la meva filla i jo vam baixar del cotxe, però el meu marit, davant la por que se l’enduguessin i el torturessin perquè era treballador de l’administració kurda, va disparar-se un tret amb l’arma que portava”, recorda afligida l’Ayrin, encara en estat de xoc.

“En un primer moment, pensàvem que només estava ferit i que aconseguiríem portar-lo a l’hospital, però va acabar dessagnant-se”, explica a l’ARA aquesta dona kurda originària de la regió d’Afrin, al nord de la província d’Alep, flanquejada per tres de les seves quatre filles. La família Mursid va veure’s obligada a abandonar aquesta zona de majoria kurda el març del 2018 a conseqüència de l’ofensiva militar conjunta de Turquia i rebels sirians finançats per Ankara. Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, més de 300.000 persones van veure's obligades a desplaçar-se. La meitat es van instal·lar a la regió de Shehba, encaixonada entre Afrin i la ciutat d’Alep.

En aquell moment, dues de les filles van decidir marxar a la zona de Hasakah per poder estudiar, una altra va emigrar a Alemanya, mentre que el matrimoni i la filla petita, que ara té 18 anys, van quedar-se a Shehba. Allà, l’Ebdulrihman, antic professor de secundària, va continuar fent tasques de coordinació de l’asayish  —la policia kurda — fins que el passat 1 de desembre, de nou, rebels sirians a les ordres de Turquia van fer-los fora aprofitant l’ofensiva militar que va fer caure el règim de Bashar al-Assad.

Refugi a l’est de l’Eufrates

Si no hagués passat el tràgic succés, l’Ebdulrihman hauria pogut continuar amb la seva família l’èxode que vora 120.000 persones van emprendre cap a l'est de l’Eufrates, segons dades de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria (AADNES), l’autogovern liderat pels kurds que controla àmplies regions a la riba oriental del riu a les províncies de Raqqa, Deir Ezzor i Hasaka.

Aquesta xifra forma part de les 728.000 persones que, segons l'Oficina de l'ONU per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (OCHA) a Síria, continuen desplaçades internament des que la coalició insurgent va iniciar l'ofensiva per fer caure el govern sirià el 27 de novembre. Per altra banda, la mateixa oficina indica que al voltant de 421.000 desplaçats han pogut tornar a casa seva, principalment a les províncies de Hama i Alep.

“El primer que hem fet amb urgència és proveir als desplaçats d’un lloc on aixoplugar-se; per aquest motiu hem hagut d’aturat les classes en algunes escoles per facilitar-los un sostre. Malauradament, aquesta decisió ens ha permès solucionar un problema, però al mateix temps n’hem creat un de nou”, assenyala preocupat Mishlib Turkan, corresponsable del Consell Executiu del Cantó de Raqqa, òrgan depenent de l’administració autònoma.

En el punt àlgid de l’èxode dels kurds procedents de Shehba, 186 de les 530 escoles ubicades a les regions de Tabqa i Raqqa van suspendre el curs per acollir els desplaçats, fet que va afectar 184.840 estudiants. “Actualment, a Raqqa hi ha 20.000 desplaçats, 11.000 allotjats a la ciutat i 9.000 en camps”, indica Mishlib Turkan. “La gran majoria són kurds, però també hi ha àrabs de Manbij que tenen algun vincle amb l’AADNES”, afegeix el polític.  

Amb molt poques ONG sobre el terreny, és l’autogovern kurd qui s’encarrega de proveir els nouvinguts de roba i menjar, i cobrir-los les necessitats bàsiques. “Necessitem construir centres on puguin viure, plaques solars per generar electricitat, lavabos i infraestructura d’aigua potable, i per fer-ho calen treballadors qualificats. També són necessàries mantes i gasoil per combatre les baixes temperatures”, detalla Turkan.

On hi hagi la tomba del pare

Des de la província de Raqqa, millers de kurds han continuat el seu exili cap a ciutats sirianes de majoria kurda com Amude, Qamishli o Hasakah. En aquesta última població és on els Mursid han enterrat el pare i han establert la seva residència de forma temporal. “Esclar que ens agradaria tornar a Afrin, però resulta impossible en la situació actual”, diu la Jindar, una de les filles, de 26 anys i acabada de graduar en enginyeria agrícola per la Universitat de Rojava.

El pragmatisme d’aquesta noia posa realisme a les declaracions optimistes que fa poc va fer el líder del govern interí sirià i del grup islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS), Abu Mohammad al-Julani, en què afirmava que aviat els refugiats i desplaçats, també els d’Afrin, podrien tornar a casa seva. “Mentre Hasakah sigui un lloc segur ens hi quedarem perquè és on hi ha la tomba del nostre pare", diu la Jindar.

La jove explica que l’enterrament va ser multitudinari, amb gran assistència de professors del tot el Kurdistan sirià. “Abans de la guerra ell era docent. En assabentar-se de la seva mort, els seus antics alumnes repartits per tot Síria i Europa van enviar-nos centenars de missatges de condol. Li tenien molt afecte perquè els parlava com un pare, no com un professor”, comenta la jove abans de preparar-se per anar al cementiri amb la seva mare i les seves germanes. “Hi anem cada dijous cap a les cinc de la tarda. Portem espelmes i li expliquem què hem fet durant la setmana. Només mor qui s’oblida”, conclou emocionada la Jindar.