“Un pas al costat dels líders religiosos i tribals”: el reclam del jovent iraquià

BagdadEntre les altíssimes parets de marbre d’una gran estança presidida per dues làmpares majestuoses, les rialles de sis nois que fumen a prop d’un enorme finestral ressonen amb força. “Fa uns anys la nostra presència en aquest lloc hauria estat inimaginable. Estaríem tots detinguts”, explica l’Abbas, un jove bagdadí de 30 anys mudat amb americana i camisa, mentre els seus companys de feina assenteixen amb el cap.

Els joves, treballadors d’un macrocomplex d’oci conegut com Les Mil i Una Nits, el nom d’un dels seus restaurants, estan fent una pausa mentre distribueixen el nou mobiliari que adornarà la sala d’una de les viles residencials de Saddam Hussein a la capital, ara reconvertida en saló de noces. “Després d’anys de violència i inestabilitat, la situació actual és força bona. Però només si fem fora els líders religiosos i tribals l’Iraq farà un salt endavant”, comenta un altre noi de 23 anys amb el mateix nom que l’anterior.

Ubicat a Adamiya, barri de majoria sunnita del nord de la ciutat al marge oriental del Tigris, l’antiga residència presidencial d’Al-Sujud –anomenada així en honor a la dona del dictador iraquià– s’ha anat transformant en un centre comercial obert a finals del 2022 que ja alberga més de 20 restaurants i desenes de botigues. “Abans aquest lloc només podia gaudir-lo una família i ara una nit de divendres poden aplegar-s'hi fins a 12.000 persones”, assenyala Saif al-Shama, un empresari de 37 anys a qui els seus repetits viatges a Barcelona li han servit d’inspiració per al disseny del complex. 

El Saif explica que, fins fa ben poc, només els edificis governamentals podien gaudir de l’accés al riu. “No ens falten clients. Els nostàlgics de l’època de Saddam venen per rememorar vells temps i els joves ho fan atrets per la gran oferta d’oci”, subratlla.  

Descens notable de la violència

En el mateix complex d’oci i, acompanyada per la seva germana i el seu cunyat, Lujain al-Habi, una cirurgiana de 33 anys a l’hospital universitari d’Al-Yarmouk, gaudeix de les vistes al Tigris des d’un reservat en una espècie de petit mirador cobert. “Ens agrada venir per gaudir de la natura, fumar xixa i fer un bon àpat”, explica la metgessa mentre sona la cançó de Titanic de fons. “La seguretat ha millorat molt i esperem que això impulsi el turisme estranger”, afegeix.

Seguretat és una de les paraules més repetides pels iraquians. Després de 20 anys d’inestabilitat i uns 210.000 civils morts a causa de la violència sectària provocada per la invasió liderada pels Estats Units, sembla que el país agafa aire. Segons l’organització Iraqi Body Count, que recull els registres de civils morts per atacs violents des del 2003, el darrer any la xifra de persones mortes va ser de 740. Lluny queden el 2006 i el 2007, amb més de 25.000 morts cada any, o el 2014, l’episodi de més activitat del Daesh, amb 20.000 morts.

Un descens de la violència que els iraquians atribueixen a l’existència, per fi, d’un govern estable. Després de més d’un any sense executiu i d’enfrontaments al carrer entre diferents faccions xiïtes, el pas momentani al costat del clergue Muqtada al-Sadr ha possibilitat la formació d’un govern que té el repte d’impulsar l’economia d’un país on encara queden 2.500 soldats dels EUA fent tasques d’instrucció militar i sense data de sortida.

“Els iraquians hem viscut molts anys amb un neguit continu sempre pendents que es produís algun atac o explosió. Portem massa temps de les nostres vides condicionats per la por”, explica Leezan Salam, una ballarina i professora de dansa clàssica de 26 anys que imparteix classes en un modern complex que compta amb cafeteria, gimnàs i pista de ball. “Hi ha sectors de la societat que encara consideren que ballar és un pecat. Per sort, la nostra generació és molt més ampla de mires i està transformant el pensament”, indica la ballarina en un espai neuràlgic on desenes de joves s’han aplegat per fer un brunch.   

Les “coses bones” de Saddam

Al barri d’Al-Waziriya, la pintora Wijdan al-Majid fa les últimes pinzellades a una de les aquarel·les que formen part d’una col·lecció sobre les màscares que tenim les persones. Especialista en retrats, d’entre un pilot de llenços treu una il·lustració del dictador Saddam Hussein amb data del 23 d’abril del 2003. “Vaig pintar-lo poc després de la caiguda de Bagdad. No el tinc penjat a la paret per respecte al meu company, amb qui comparteixo estudi de pintura”, assenyala l’artista.  

“Amb Saddam gaudíem de més seguretat i d’un sistema que facilitava la vida diària. Però també és cert que vivíem en una societat molt tancada que no acceptava les coses de fora”, detalla aquesta pintora que supera la cinquantena i ha exposat per diferents països europeus. “Abans del 2003 els artistes iraquians innovàvem molt. Amb la invasió dels EUA i l’arribada d’internet hem perdut molta identitat perquè hi ha moltes interferències d’Occident i molta còpia”.

Al-Majid recorda amb certa nostàlgia com el dictador visitava les exposicions dels artistes locals i impulsava la seva creació amb ajuts governamentals. “El règim imposava, però al mateix temps també inspirava l’artista. Dels governs posteriors mai no hem rebut cap mena d’ajuda”.