Palestina, colonialisme i el Sud Global

Hamàs no és Palestina ni Palestina és Hamàs. Els àrabs no són tots islamistes ni tots els islamistes són àrabs. Els governs àrabs són autoritaris, però el que més desitgen els àrabs és una democràcia. Tots tenim els governants que ens mereixem? Fins i tot en contextos democràtics, que no és el cas àrab, tampoc és clar si acabem tenint els líders polítics que ens mereixem.

¿Que Hamàs fos el partit més votat als territoris palestins ocupats l’any 2006 justifica el càstig col·lectiu a tots els palestins? ¿És Hamàs el que ha triat o el que la història els ha deixat? Quina sinècdoque més cruel prendre Hamàs, una part, com si fossin tots els palestins. Una altra cosa és si palestins -i àrabs per extensió- simpatitzen amb les seves accions. Si llegim i escoltem l’opinió pública àrab veurem que la gran majoria aclaparadora no sintonitza amb els postulats islamistes, però sí amb la seva naturalesa de resistència armada contra l’estat d’Israel. Mentre els seus governants van acostant-se a la reconciliació, a punt d’allitar-se amb el principal enemic de l’època contemporània, l’imaginari àrab és ple de Palestina, tant musulmà com cristià: “Per tu prego, oh Jerusalem, ciutat de les oracions”, cantava la libanesa Fairouz. El progressiu abandonament de la política àrab respecte als palestins, símptoma del realisme polític que impera avui, no és de bon pair per als pobles àrabs.

Colonialisme d'assentament

Tampoc ho és per als pobles del Sud Global, que veuen en Palestina una de les darreres tragèdies colonials. El colonialisme d’assentaments és una forma de dominació contemporània, sibil·lina i sofisticada, que esgarrapa ara un hort aquí, ara un camí allà, i va amputant la terra dels que sempre l’havien conreat.

El Nord, els rics i poderosos, acostumats a dominar, donen carta blanca a la violació del dret humanitari internacional perquè davant l’atrocitat d’uns quants tot s’hi val. Els que se senten oprimits, menystinguts, els que encara pateixen les seqüeles de dècades de dominació colonial, s’empoderen davant el món com a Sud Global. El Sud que ja no és sinònim de pobre, desvalgut, subdesenvolupat i dependent. És un Sud on hi ha les riqueses naturals, on hi ha pobles que volen educació, emancipació i ser considerats iguals, amb capacitat d’acció. No és una qüestió de bons contra dolents. És una qüestió de trencar els desequilibris heretats del sistema colonial. I el Sud tampoc és monolític. Els uns secunden explícitament Israel, atrets per la tecnologia punta i l’assistència militar. Els altres no poden sinó rememorar el passat colonial a través dels ulls dels palestins. El juliol del 2022, el ministre d’Exteriors sud-africà, Naledi Pandor, va instar les Nacions Unides a declarar Israel com un “estat d’apartheid”. Amb la invasió russa d’Ucraïna va demanar per què les capitals occidentals no aplicaven sempre els mateixos principis del dret internacional.

En la situació actual, els governants àrabs no podran tirar endavant la pragmàtica normalització amb Israel, que tan bé els anava, entre altres coses per obtenir tecnologia d’espionatge que els permet mantenir les seves pròpies poblacions sota control. Els seus pobles no s’ho empassarien davant la tragèdia humanitària que Israel està forjant. I el Sud Global no callarà davant les incoherències d’un Nord dominant, que ha desvirtuat el rules-based order [l'ordre internacional basat en el dret] per fer-lo anar segons la seva conveniència. La dominació colonial, malauradament, encara no és cosa del passat.