Nour Salameh: "A fora tot el que es veuen són les barbes, però heu d'entendre el que hem viscut"

BarcelonaNour Salameh va néixer a Homs, però pràcticament tota la vida l’ha passat a Damasc, on treballava a la ràdio i a l’agència estatal de notícies de Síria. El 2011 va decidir marxar per no formar part de la propaganda de Bashar al-Assad, i va exiliar-se a Catalunya, on va doctorar-se en història a la Universitat Rovira i Virgili. A més d'activista pels drets humans, Salameh ha treballat a l’Institut Europeu de la Mediterrània en el programa d’igualtat de gènere, imparteix classes al Màster d’Estudis Àrabs Contemporanis de la Universitat Autònoma de Barcelona i és membre de la junta de govern de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

La nova situació a Síria és inequívocament una bona notícia? 

— És una gran notícia que cal celebrar. Al-Assad és el pitjor que un es pot imaginar. El que veiem amb el genocidi de Gaza és molt semblant al que van fer Al-Assad i els seus aliats, russos i iranians. El bombardeig sobre població civil, atacant hospitals, escoles, exposant poblacions senceres a setges. Hi ha gent que ha mort de fam a Síria, que és la terra del blat, dels aliments i les riqueses. Va atacar la població amb armes químiques i ningú es va creure les víctimes. Durant aquests tretze anys hem estat cridant que Al-Assad ens estava massacrant i al món no li interessava escoltar-nos. Ara és un moment de celebració, però estaríem equivocats si diguéssim que no hi ha pors ni incerteses, perquè sí que n'hi ha. Però el més important és recordar que ara sortim d'una dictadura de 55 anys. Això no vol dir que Al-Julani  i Tahrir al-Sham (THS) siguin lliures de crims. Però avui s'ha esfondrat un mur de por a tot Síria.

Què creu que podem esperar d'aquest nou govern? 

— Han dit que aquest nou govern hi serà fins a l’1 de març. Sembla que escolten la gent. El mateix Al-Julani ha enviat comunicats dient que intentarien assegurar les llibertats de totes les minories, la llibertat de les dones de vestir-se… També han prohibit posar les fotos del president en públic, perquè hi ha molta gent que no surt de la mentalitat del règim, que era el culte a la figura d'Al-Assad –n'hi havia moltes estàtues i moltes fotos–. Ara el repte és construir una Síria on no hi hagi sol un líder, sinó un govern i un Parlament que representin tots els seus fills i filles. Aquest repte hem de prendre'l com una responsabilitat personal i col·lectiva. Fa massa poc que va caure Damasc. No puc imaginar-me com serà Síria d'aquí un any, ara, pocs dies després de la caiguda d'un règim, d'una dictadura brutal.

Coneix molt bé la qüestió de gènere. ¿Creu que les sirianes viuran millor que amb Al-Assad?

— Hem de recordar que el règim ha caigut no en mans de russos o americans, com va passar a l’Afganistan, sinó en mans de sirians. Conservadors, islamistes, és cert. Has de pensar que els sirians han estat durant anys exposats a nivells altíssims de violència, pels bombardejos, el desplaçament, la tortura i les presons. A fora tot el que es veuen són les barbes, però heu d'entendre el que hem viscut. Tots ens hem sacrificat, gent de totes les religions i faccions. No ens deixarem perdre les nostres llibertats després d'haver sacrificat tants anys. Farem l'impossible. No sé què passarà, però sé que hi ha un compromís –de les entitats, els activistes, els intel·lectuals, les feministes…– perquè la veu i el paper de les dones no se silenciï. La vicepresidenta de la coalició de les forces de l'oposició a la diàspora, per exemple, és una dona. Estic gairebé convençuda que no ens passarà com a l'Afganistan, però també tinc una mica de por i de preocupació. La situació de les dones és un indicador de les llibertats en general. Si aconseguim que les dones tinguem el nostre lloc a la societat, això tindrà efectes en totes les altres llibertats. 

Diu que els joves han crescut amb violència aquests anys. Hi haurà set de venjança?

— Els dies abans de la caiguda d'Al-Assad vaig tenir molta por, sobretot per la ciutat d’Homs. Allà hi ha moltes alauites, i als barris que són alauites van començar a enviar les dones i els nens a la costa i van obligar els homes a quedar-se a cavar trinxeres. Tenia molta por que passés alguna cosa, i no va passar. Hi ha hagut acords entre alauites, però també entre les faccions. Tots, també els alauites, han sentit que Al-Assad els va enganyar durant molts anys, que va fugir sense salvar-los. Aleshores van deixar les armes, i això em va donar molta tranquil·litat. No hi ha hagut venjança, fins ara. Sembla que els desitjos de venjança estan molt controlats i que hi ha disciplina.

Es farà justícia contra Al-Assad?

— I tant. Hi haurà d’haver un judici en terra siriana, fet per sirians. Ara el repte és organitzar-nos en l'àmbit polític i no deixar que les faccions militars intervinguin, per exemple, en la nova Constitució, en les eleccions... És un repte molt gran perquè tampoc estem acostumats a celebrar eleccions. Jo tinc 42 anys i mai he votat. Ara el més urgent és que el Comitè de la Creu Roja i l'ONU enviïn equips per buscar els desapareguts i les fosses comunes, i intentar guardar totes les evidències dels crims d’Al-Assad.

¿Com viu, com a refugiada, la possibilitat de poder tornar? 

— Jo no soc refugiada, soc exiliada. Soc autoexiliada. Sempre ho he dit. Però també és una pregunta important, perquè la gent ha d'entendre que hi ha milers de persones que han aconseguit el dret d'asil i que han refet les seves vides. Tenen família, nens i nenes que van aquí a l'escola. S'han adaptat a noves societats, a noves vides. Ara encara hi ha incertesa a Síria, cal temps. El món ens ha fet sentir petits, “pobres refugiats”. No, ara no som refugiats. Som sirians revolucionaris i lliures. Hem recuperat l’orgull.