L'eliminació de Hassan Nasrallah ha propiciat que polítics i analistes israelians parlin cada dia de l'establiment d'un ordre nou (seder hadash, en hebreu) al Pròxim Orient, un concepte que està present en tots els mitjans de comunicació, però del qual no tenim una definició exacta, malgrat que sí que és possible albirar una interpretació temptativa del que vol el primer ministre Benjamin Netanyahu, que és qui va introduir l'expressió.
En gran part, l'abast del nou ordre dependrà del marge de maniobra que tinguin els enemics d'Israel, és a dir, principalment els palestins, Hezbollah, els xiïtes iraquians i els houthis iemenites. I també del que podrà dir a curt i mitjà termini la comunitat occidental, tenint en compte que els Estats Units es troben pendents de les eleccions del novembre.
És evident que Israel no vol deixar un marge de maniobra gaire gran als seus enemics, especialment als palestins, Hezbollah i l'Iran. En la situació actual, Netanyahu juga amb un cert avantatge, donada la profunda crisi que ha deixat la decapitació de les milícies xiïtes del Líban. El cop ha estat dur i sembla que Hezbollah trigarà a recuperar la força que tenia fins ara, si és que la recupera.
El precedent del 1992
La comparació amb l'any 1992, quan Israel va assassinar Abbas al-Musawi, l'anterior secretari general de Hezbollah, potser no és adient. En aquell moment es va escollir com a successor Nasrallah, i aquest va resultar ser molt pitjor que Al-Musawi per a Israel. D'altra banda, l'any 1992 l'estructura de Hezbollah va quedar intacta, una cosa que no es pot dir ara.
La desaparició de pràcticament tota la cúpula de la milícia libanesa tindrà una incidència directa en dos fronts. En primer lloc, Hezbollah haurà de refer la seva estructura i no sabem si la reestructuració funcionarà. I, en segon lloc, la decapitació ha deixat en evidència el grau elevat de penetració dels serveis d'intel·ligència israelians en les més altes estructures de l'organització. Per això no som davant d'un cop només material, sinó també d'un cop moral de conseqüències incertes.
Una primera pista del nou ordre que vol implantar Netanyahu la tenim en el fet que Israel ha obligat a tornar al seu punt d'origen alguns avions iranians que viatjaven a Beirut. Aquest i altres indicis suggereixen que Israel no permetrà que s'omplin els arsenals de la milícia xiïta amb tanta facilitat com en el passat.
Aquest serà un punt capital del nou ordre. Ara bé, unes milícies desproveïdes del considerable armament que tenien fins ara podrien operar d'altres maneres, per exemple atacant interessos israelians a l'estranger, com han fet en el passat. L'última paraula la tindrà Teheran, la potència que arma i finança els xiïtes libanesos.
Contra l'Iran
Per aquest camí també s'arriba a l'Iran. El considerable esforç d'Israel per acabar amb el règim de la república islàmica, s'intensificarà a partir d'ara, especialment si Donald Trump torna a la Casa Blanca. Israel ha debilitat profundament l'Iran, tot i que de moment no ha acabat ni amb el règim islàmic ni amb els seus socis xiïtes d'arreu del Pròxim Orient.
Estem en un context en què no és fàcil fer conjectures. Tot és susceptible d'inflamar-se a la regió, i el que ha fet Israel durant les últimes dècades hi ha contribuït de manera clara. Quan Netanyahu parla d'un ordre nou sembla que visqui en un món ideal. Considera que la seva relació amb l'Aràbia Saudita, per exemple, serà magnífica i que tots els problemes, inclòs Hezbollah, desapareixeran per art de màgia. Però les coses no funcionen així al Pròxim Orient.
A més, Netanyahu vol passar per sobre del conflicte palestí com si no existís, quan en realitat és la mare de tots els problemes, i ho acabem de veure a la franja de Gaza. Aquest problema tindrà una incidència o una altra en el futur en funció de qui guanyi les eleccions presidencials dels Estats Units. Si guanya Trump, s'obrirà la porta a la deportació dels palestins de la Franja i de Cisjordània, potser un element central de l'ordre nou que Netanyahu té al cap.
