Pierbattista Pizzaballa: "No podem cedir a cap de les dues narratives”

JerusalemEl cardenal Pierbattista Pizzaballa (Itàlia, 1965) viu a Jerusalem des de fa trenta-cinc anys i n'ha vist de tots els colors: intifades, escalades de violència, invasions, atemptats... Però cap d'aquestes situacions, reconeix, pot comparar-se a la que viuen actualment palestins i israelians. Com a Custodi de Terra Santa, va ser el màxim responsable dels llocs sants cristians entre 2004 i 2016, i des del 2020 és Patriarca Llatí de Jerusalem, màxima autoritat eclesiàstica per als catòlics d'Israel, Palestina, Jordània i Xipre. Des de l'inici de la guerra, Pizzaballa s'ha posicionat com un fervent defensor de la pau i de les víctimes dels dos bàndols, ha mediat de manera pública i privada en favor d'un alto el foc i ha arribat a oferir-se a Hamàs com a ostatge a canvi de segrestats israelians. Ha visitat la capital catalana per explicar la seva proposta de reconciliació i pau, convidat per l'arquebisbat de Barcelona.

En aquests moments de dolor per la guerra de Gaza, quin és el seu missatge al món?

— Un missatge de gran preocupació per la dramàtica situació que viu Terra Santa. Però, alhora, també un missatge de compromís per treballar més, amb cada cop més solidaritat, no només per aturar el conflicte, sinó també per construir perspectives per a una convivència més pacífica. Cal dir que la venjança i la violència no generen perspectives, que cal aturar aquesta espiral i que cal tenir el coratge de resoldre els problemes de soca-rel d'una altra manera.

Quin ha de ser el paper de l’Església catòlica en aquest conflicte?

— Els cristians de l'Església universal han de fer-se propers, sobretot amb la pregària, amb la solidaritat i amb la caritat activa, i també han d'evitar dividir-se. Allà ja estem dividits, entre israelians i palestins, i hi ha una tendència a ser partidari dels uns o dels altres. Però no hi ha víctimes en un sol costat. Hi ha víctimes en tots dos. Els cristians han de tenir clars els problemes que hi ha, i alhora no poden deixar de dir la veritat ni ser exclusius. Això s'aplica també als fidels locals, que tenen una tasca molt difícil, que és la de ser una llar per a tothom i no cedir a cap de les dues narratives.

Per a moltes de les persones que pateixen el conflicte, i també d'arreu del món, aquesta manera d’actuar pot semblar equidistant, injusta o cínica.

— Com he dit abans, cal dir la veritat. La veritat i la justícia no es poden distingir ni separar. Són dues realitats diferents, però l'una és necessària per a l'altra. No es tracta de ser neutral. No pots ser neutral en aquesta situació. Però tampoc pots ser exclusiu. En aquest moment de conflicte, tothom se sent víctima, l'única víctima, i veu l'empatia cap a l'altre com un greuge. I nosaltres no podem participar-hi. També cal tenir el coratge, i això també és tasca de la comunitat internacional, per crear les condicions perquè la violència s'aturi i que les autoritats no es limitin a fer declaracions.

És difícil mantenir aquesta posició? A vostè se l’ha criticat molt per haver denunciat els bombardejos a Gaza i també les accions de Hamàs.

— Cal acceptar que existeix el risc de la solitud i del malentès. És un moment en què tothom vol que t'uneixis a la seva comunitat. I el que cal fer és deixar clar que estimes la seva comunitat, però també l'altra. L'amor, si és excloent, no és amor. L'Església ha estat molt clara amb el que va passar el 7 d'octubre i també amb el que passa a Gaza. I no es tracta d’equiparar les coses. Però en aquest moment tothom et vol exclusivament per a ells i hi ha moments de solitud.

Els cristians de Terra Santa són majoritàriament àrabs, alguns palestins i altres d'israelians, però també hi ha migrants i jueus conversos. N’hi ha que han mort a Gaza, a mans d’Israel; i uns altres durant l’atac de Hamàs.

— Els cristians no són un poble en si mateix. L’Església catòlica no és una comunitat ètnica. Els cristians palestins són palestins i els cristians que hi ha a Israel són israelians. Tots viuen la mateixa situació que els altres. Probablement, tenen una actitud diferent davant un conflicte –no violenta o conciliadora–, però no viuen situacions diferents de les dels altres.

Creu que aquest conflicte pot tenir, com a efecte secundari, la desaparició de la comunitat cristiana local? O que n'augmenti l'èxode?

— Segur que hi haurà una onada d'emigració, però els cristians no desapareixeran. Serem pocs, de fet ja ho som, però no desapareixerem. Ara mateix, els cristians de Terra Santa estan, com tothom, desorientats i espantats per tant d’odi i violència. I sobretot temorosos per la manca de perspectives: estem passant per una situació difícil, però és que a més no sabem què passarà després. I això és dur.

Té esperança?

Sempre cal. Si no en tingués no seria creient, perquè l'esperança és filla de la fe. Aquí, encara que l'esperança es posa a prova, es manté. Veig molt d’odi i molta violència, però també veig molta gent disposada a pagar amb la seva vida un desig de bé per a tothom. Aquestes persones també hi són.