Netanyahu no té línies vermelles
Quan s'han complert set mesos de la guerra de Gaza ningú sap fins a on s'ha proposat arribar Benjamin Netanyahu. Alguns pensen que mantindrà l'ofensiva de l'exèrcit fins que tingui alguna esperança per a l'endemà de la seva carrera política, una perspectiva que el dia d'avui no sembla existir o té un horitzó força incert.
Des del començament de l'ofensiva, el primer ministre ha mantingut que la pressió militar era necessària per recuperar els 132 ostatges que des del 7 d'octubre han quedat en mans dels palestins de la Franja, especialment de Hamàs, però un mes rere l'altre, els soldats han avançat cap al sud i només una part dels ostatges han estat alliberats.
Netanyahu fa servir per a la ciutat de Rafah el mateix argument que per a tota la Franja, i Rafah és l'últim reducte que els israelians encara no han ocupat. En aquesta ciutat fronterera amb Egipte hi ha més d'un milió de refugiats, és a dir al voltant de la meitat de la població total de la Franja; palestins de tota condició que van fugir dels bombardejos sistemàtics dels darrers mesos.
Netanyahu juga fort les seves cartes ofensives, l'única opció que té a sobre de la taula. Diu que la caiguda de Rafah és necessària perquè Hamàs s'avingui a alliberar més ostatges, entre els quals hi ha un bon grapat de soldats. Pel que s'està veient, a Netanyahu no li preocupa res més, com ho prova l'elevat nombre d'ostatges morts a conseqüència dels bombardejos indiscriminats.
¿Aconseguirà l'ofensiva contra Rafah alliberar la resta dels ostatges? Sembla que la resposta rau, en primer lloc, en l'actitud que el primer ministre apliqui a la taula de negociacions amb Hamàs, és a dir serà en funció de la seva flexibilitat, i no tant del que ha argumentat durant els mesos passats davant l'opinió pública israeliana.
Ningú no sembla saber on són els ostatges. Naturalment, poden ser a Rafah, tots o una part d'ells, però també poden ser en una altra zona de la Franja, o fins i tot a Egipte. Si hi són, a Rafah, l'ofensiva pot ser contraproduent perquè hi podrien morir alguns o tots en els bombardejos.
No serien els primers a morir víctimes de les bombes israelianes, però això sembla no preocupar-li gaire a Netanyahu. Els familiars dels ostatges es manifesten cada dia a Tel-Aviv i Jerusalem, perquè cada dia que passa la seva supervivència és més difícil, però no són unes manifestacions gaire multitudinàries, fet que indica que el conjunt de la població té una actitud ambigua.
La tàctica de Netanyahu tampoc s'atura davant de Joe Biden. El president dels Estats Units ha enviat senyals demanant un final de la guerra durant mesos, però Netanyahu ha passat d'aquests senyals. Biden ja està immers en la campanya per a les eleccions del novembre i una part de l'electorat demòcrata és sensible al que molts consideren un genocidi.
Un enfrontament directe amb Netanyahu seria negatiu per a la seva campanya, de manera que a Biden li agradaria resoldre el conflicte ràpidament. El problema és que el primer ministre té una agenda diferent, només considera la seva pròpia situació, que certament és delicada, però no la també delicada situació de Biden. Les possibilitats que Biden opti per un enfrontament directe amb Netanyahu són reduïdes, però creixeran a mesura que s'aproximin les eleccions del novembre.