Nasrallah, l'home que sabia que Israel el mataria

BeirutHassan Nasrallah, nascut el 31 d'agost del 1960 en el si d'una família humil xiïta, va ingressar de molt jove a les files del moviment Amal Islàmic, una escissió de la milícia xiïta Amal, que va fundar Sayyed Hussein Musawi el 1982 i que tres anys després es va convertir oficialment en Hezbollah. La seva devoció i el seu carisma el van fer escalar a llocs de responsabilitat dins de l'organització fins que va ocupar el càrrec de secretari general, després de l'assassinat de Musawi, el febrer del 1992. El llavors líder de la milícia va ser assassinat en un bombardeig aeri israelià al sud del Líban contra la comitiva en què viatjaven ell, la seva dona i el seu fill, de quatre anys, que també van morir, juntament amb quatre persones més.

Cal recordar que els orígens del Partit de Déu (Hezbollah) com a moviment de l'anomenada Resistència Islàmica són a l'Iran, i no pas al Líban. El moviment es va inspirar en les doctrines del líder de la Revolució Islàmica iraniana, l'aiatol·là Ruhollah Khomeini, en la recerca de l'establiment d'un govern islàmic al Líban per oferir obediència al líder suprem de l'Iran, que estava enemistat amb els Estats Units i Israel.

No obstant això, Nasrallah, que només tenia 32 anys quan va assumir la direcció de l'organització, tenia una visió més pragmàtica i va deixar de banda els principis de la Revolució Islàmica iraniana per involucrar Hezbollah com a partit polític en les primeres eleccions generals després de la guerra civil libanesa (1975-1991). Així, el joveníssim secretari general va reorganitzar l'estructura política, així com l'ala militar, per separar els dos òrgans del Partit de Déu, i va centrar la seva estratègia política en ampliar les seves activitats de benestar social a tot el país per mantenir el suport popular dins de la comunitat xiïta, que representa aproximadament un terç de la població del Líban.

“Comprar suports a través de la provisió de serveis socials no és una mera transacció econòmica per guanyar vots, sinó que genera un sentiment de pertinença a la comunitat. Nasrallah es va presentar com a protector i garant del benestar social, guanyant lleialtats a la resistència i consolidant el control sobre el territori i les persones”, explica a l'ARA l'analista Ali Rezak, proper a Hezbollah.

Influència política i social

Des que va ser legalitzat com a partit polític, el 1992, l'organització del xeic Nasrallah ha anat guanyant més representació parlamentària, i ha ocupat carteres en diversos ministeris, cosa que va donar al líder de Hezbollah poder per influir en les decisions i en els pressupostos de l'estat libanès.

Nasrallah va centrar la seva estratègia en millorar el diàleg polític amb altres faccions i representants religiosos, inclosos els cristians. No obstant això, com a líder del moviment de Resistència Islàmica, va continuar necessitant un suport continu de l'Iran per assegurar la seva pròpia supervivència. D'una banda, se sentia ideològicament en deute amb el règim islàmic. Però, alhora, per assegurar la seva permanència política li va tocar mirar també pels interessos dels seus electors, que no sempre es corresponien amb l'agenda iraniana. "Equilibrar aquestes dues obligacions, que de vegades creaven conflicte d'interessos, va ser una disjuntiva que li va resultar cada cop més difícil de conciliar", puntualitza Rezak.

Aquesta dualitat es va reflectir durant la guerra del 2006 contra Israel. El Partit de Déu havia estat el gran perdedor de les eleccions generals del juny del 2005, cosa que es va interpretar com un càstig dels libanesos a Hezbollah, a qui es va responsabilitzar, juntament amb el règim de Damasc, del magnicidi de l'ex primer ministre libanès Rafik Hariri, el 14 de febrer del 2005. Nasrallah travessava aleshores un moment de baixa popularitat i no estava preparat per a una guerra amb Israel en què podia sortir vençut, però com a part de l'eix de la Resistència Islàmica la seva obligació era atacar els enemics de l'Iran.

El juliol del 2006 va ordenar al seu grup segrestar dos soldats israelians. I aquest va ser el detonant perquè Israel emprengués aquell mes una de les ofensives més grans contra la milícia xiïta libanesa, que es va prolongar fins al 14 d'agost, després d'un alto el foc decretat per l'ONU, i va deixar més de mil morts. No hi va haver vencedors ni vençuts, però va ser la primera guerra de la qual Israel no va sortir triomfant. Nasrallah va guanyar popularitat entre els països àrabs de la regió per haver “humiliat” l'exèrcit israelià i alhora es va convertir en un dels enemics més grans de l'estat d'Israel. Des del 2006, de fet, vivia en ubicacions secretes i tot el que envoltava la seva figura era un autèntic misteri. Des d'aquell any només va aparèixer en públic en un grapat d'ocasions, l'última fa una desena d'anys. "No he utilitzat telèfons mòbils ni fixos en anys per motius de seguretat i, fins i tot si volgués, no m'ho permetrien", va reconèixer el maig passat com a disculpa per no poder rebre condols ni assistir al funeral de la seva mare, on es van emetre les seves paraules gravades.

Disset anys després d'aquella guerra del 2006, el líder de Hezbollah es va trobar en la mateixa tessitura, després de l'operació sense precedents de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 a Israel. L'endemà, els seus combatents van obrir el front nord en suport a Hamàs, com a part de l'Eix de la Resistència. Sabent que el Líban no està en condicions per assumir una altra guerra amb Israel amb conseqüències desastroses, Nasrallah, en deute amb l'Iran –que ha nodrit generosament des del 2006 l'arsenal militar de Hezbollah i segueix finançant la milícia xiïta per augmentar el planter de combatents– ha posat el país del cedre al caire d'una nova guerra, de la qual ell ja no serà testimoni.