Qui és Muqtada al-Sadr, el clergue xiïta que ha fet esclatar l'Iraq?
Els seus seguidors van assaltar el palau presidencial i el del govern a Bagdad, un conflicte intern que ja ha causat una trentena de morts
JerusalemEn un estat dividit i fallit com l'Iraq, el clergue xiïta Muqtada al-Sadr és l'única figura amb un poder real i inqüestionable dins el país. Símbol de la resistència davant la invasió nord-americana i fill d'un aiatol·là assassinat per Saddam Hussein, Al-Sadr és una figura clau i molt poderosa. Té desenes de milers de seguidors que el veneren i l'admiren com un líder religiós i polític infal·lible. La seva milícia, Saraya al-Salam (Brigades de la Pau), és una de les més importants de l'Iraq, i el seu partit, el moviment sadrista, té més escons que ningú al Parlament. Però els seus esforços per formar un govern, després de més de deu mesos de negociacions, no han fructificat.
Dilluns, Al-Sadr va voler trencar el bloqueig i pressionar el Parlament anunciant la retirada "definitiva" de la política. Els seus seguidors, que culpen de la paràlisi la resta de partits, hi van respondre assaltant el palau presidencial i el del govern a Bagdad, situats a l'anomenada Zona Verda, el lloc més segur de la capital. I el govern interí hi va contestar declarant el toc de queda i desplegant l'exèrcit als carrers.
Els combats han causat almenys trenta-cinc morts i prop de 300 ferits en una espiral de violència que fa témer l'esclat d'una nova guerra civil. La missió de l'ONU a l'Iraq ja ha catalogat els incidents d'una "escalada perillosa" i ha advertit que "està en joc la supervivència de l'estat". Al-Sadr, per la seva banda, va anunciar dilluns que començava una vaga de fam "fins que no s'aturi la violència i l'ús de les armes".
Poder polític
No és el primer cop que Al-Sadr utilitza el seu poder polític, militar i social, o la seva retirada de la vida pública, o la renúncia dels seus diputats, com a mesura de pressió. Ni el primer cop que els seus partidaris ocupen les institucions. Poc abans de les eleccions del 2021, el clergue es va retirar de la campanya electoral, cosa que gairebé va forçar l'ajornament dels comicis. Però va tornar a presentar-s'hi després d'arribar a un acord amb altres formacions. Al juny, incapaç de crear un govern, Al-Sadr va ordenar que els seus parlamentaris dimitissin en bloc, amb l'objectiu de forçar la convocatòria d'eleccions. I, al juliol, els partidaris del clergue van acabar ocupant el Parlament per evitar la formació d'un govern sense la seva participació i liderat per un bloc rival. I allà continuen.
Al-Sadr es defineix a si mateix com un "nacionalista xiïta" i s'oposa a qualsevol mena d'influència nord-americana al país; però també, a diferència d'altres grups xiïtes iraquians, a qualsevol ingerència iraniana. Les seves forces han lluitat contra la invasió nord-americana, que consideraven Al-Sadr un objectiu militar de primer ordre; contra l'exèrcit iraquià, durant la guerra civil sectària del 2006 al 2008; contra milícies xiïtes rivals; i contra l'Estat Islàmic, de caràcter sunnita i wahhabita. Després de patir una greu derrota militar l'any 2008, Al-Sadr va optar per la via política enarborant la bandera de la lluita contra la corrupció estatal i aprofitant la seva gran influència.
De moment, Al-Sadr no ha fet marxa enrere en la decisió d'abandonar la política, però aquest dimarts ja ha demanat als seus seguidors que es retirin definitivament de la Zona Verda i el govern ha aixecat el toc de queda. Això no implica que el clergue s'hagi donat per vençut a l'hora de formar un govern liderat pel seu partit: Al-Sadr allargarà les mesures de pressió tant com calgui, conscient que si llança els seus partidaris als carrers el país s'abocarà al caos. Tot plegat serveix també d'advertiment: si ell desapareix, tot s'ensorra. Amb tot, els analistes apunten que si es convoquen unes noves eleccions, tal com exigeix Al-Sadr, la fragmentació no desapareixerà i el clergue continuarà tenint dificultats per unir xiïtes, sunnites i kurds en un govern de consens.