Aquest passat dimarts va dimitir Herzi Halevi, cap de l’estat major de l’exèrcit israelià, entonant un mea culpa que esperava el conjunt del país. Tot i ser considerat un militar honest i professional, això no l’allibera de les responsabilitats que va tenir en la massacre del 7 d’octubre del 2023, quan Hamàs va envair el sud del país i va matar 1.200 ciutadans, la majoria civils, però també centenars de militars.
En una declaració en vídeo, el general Halevi va assumir la responsabilitat personal i va dir que aquest sentiment l’acompanyarà fins al final de la seva vida. Des dels fets del 7 d’octubre, moltes veus van acusar-lo directament del desastre, però ell va decidir continuar i no dimitir fins que la guerra de Gaza ha acabat, o almenys fins que ha arribat a un punt de transició.
El llenguatge corporal ha mostrat reiteradament durant més d’un any que la seva relació amb Benjamin Netanyahu no és cordial, que hi ha tensions encobertes entre els dos homes. Potser les tensions venen derivades del fet que, a diferència del primer ministre, Halevi sempre s’ha considerat responsable, o millor, corresponsable, mentre que Netanyahu no.
A Netanyahu també li van demanar la dimissió, però, igual que Halevi, va continuar en el càrrec sense amagar la tibantor que existia amb el cap de l’exèrcit. Netanyahu ha anat esquivant les responsabilitats fins avui, i tot indica que continuarà en aquesta línia en el futur, a l’espera que una comissió decideixi finalment la responsabilitat de cadascú.
A Israel hi ha un debat acalorat sobre com s’han d’investigar uns fets que es consideren resultat d’un mehdal, és a dir d’una omissió, una negligència, de les autoritats civils, militars i dels serveis d’intel·ligència. Hi ha una discussió permanent entre aquells que demanen la creació d’una comissió governamental i aquells que volen una comissió estatal, i la diferència no és petita.
Una comissió d’investigació de naturalesa estatal no estaria subordinada al govern, mentre que la comissió governamental quedaria en mans de l'executiu i podria ser manipulada més fàcilment. Netanyahu, que té majoria a la Knesset (el Parlament d'Israel), és partidari d’aquesta última, mentre que l’oposició exigeix una comissió estatal. Quinze mesos després de la massacre, la decisió no s’ha pres perquè Netanyahu no ha volgut.
Mentre el primer ministre continua guanyant temps, la dimissió de Halevi ha suscitat un nou debat sobre si haurien de produir-se més dimissions, incloent-n'hi de polítiques. És evident que si va haver-hi errors previs al 7 d’octubre, els responsables haurien de pagar, tot i que sembla que els errors també van ser sistèmics, i no només de persones concretes.
Un cas que revela el malestar als mitjans de comunicació va tenir lloc aquesta setmana, amb una enganxada entre els periodistes Amit Segal i Nir Dvori. El primer, un analista alineat amb Netanyahu, va tenir paraules dures contra Halevi, i poc després el segon, alineat amb l’exèrcit, li va contestar que ha arribat el moment que els càrrecs polítics assumeixin les seves responsabilitats, en una clara al·lusió a Netanyahu.
Si tenim presents les declaracions i les circumstàncies que envolten la dimissió de Herzi Halevi, podem arribar a la conclusió que estem davant d’una nova incidència que marca la polarització i les tensions que viu el país, una situació que no és gens bona per a Israel ni per al seu futur.
