"La mare ens abraçava a la nit i ens deia que les bombes pararien, però jo sabia que no"

BarcelonaNomés té 14 anys, però el Baraa G. ja ha viscut a la pròpia pell els horrors de la guerra. I d'una guerra que ha travessat totes les línies vermelles. Tot just fa deu dies que van arribar a Barcelona: va poder fugir de Gaza perquè ell i les seves germanes, la Lamisse (11) i la Dana (9), tenen passaport espanyol. L'Abir, la seva mare, els va poder acompanyar, i el pare, el Mouhamin, s'ha quedat a la Franja per fer-se càrrec dels avis.

Els pitjors dies de la guerra els van patir a la casa familiar de l'àvia, a la localitat de Zaitoun, al centre de Gaza. El noi s'explica amb molta claredat, serè i coherent, i relata detalls que fan feredat. Coses que ningú, encara menys una criatura, hauria hagut de viure. Però a Palestina la infantesa s'acaba molt ràpidament: el Baraa, que va néixer durant la guerra de 2008, ja n'ha viscut tres. I això que ha crescut entre Gaza i Barcelona.

"El 7 d’octubre estava a punt de pujar a l’autobús escolar, però el conductor ens va dir que no hi havia escola perquè havia començat la guerra. Ens vam quedar tancats a casa 10 dies, fins que un home ens va venir a dir que bombardejarien el nostre edifici. Amb la mare, només vam poder ficar en una motxilla els passaports, els diners i les coses de valor i vam anar a Zaitoun, a casa la...". "A casa la iaia", diu la germana petita, que l'escolta atentament i l'ajuda amb el català quan el noi s'entrebanca.

La mare ens ensenya les fotografies de casa seva, a tocar de la platja de Gaza, on els nanos passaven els millors moments a l'estiu, malgrat la cruesa de la vida a la Franja, amb bombardejos o sense. El Baraa en conserva un bon record, perquè tot i els talls de llum i les limitacions amb l'aigua i el menjar a causa del bloqueig, tenia a prop tots els seus cosins. "I l'escola era més guai", recorda la petita. La mare llavors li diu que, igual que molts dels seus companys i companyes de classe, la seva mestra d'àrab ha mort als atacs israelians. "Ella també?", pregunta la petita amb un fil de veu, obrint els seus grans ulls marrons. La mare fa que sí amb el cap i l'acarona. L'Abir segueix lliscant amb el dit la galeria d'imatges del mòbil fins que apareix la casa en runes. Ho han perdut gairebé tot. "No ens vam poder endur ni la roba de recanvi", relata. El que havia de ser una estada a Gaza per visitar la família i que els nens estudiessin àrab va convertir-se en un infern.

A la casa de l'àvia es van reunir els germans del pare amb tots els seus fills i alguns amics propers. Eren una vuitantena. "És una casa antiga, amb les parets molt gruixudes, i allà no se sentien tan forts els bombardejos –relata l'adolescent–. A la nit, quan queien les bombes, tot el cel es posava vermell. Bombardejaven més a les deu de la nit, perquè anéssim a dormir amb por, i a les set del matí perquè la por ens durés tot el dia: ens vam passar tres dies sense poder dormir", explica. Els grans feien tot el que podien per tranquil·litzar els petits, però era impossible: "La mare ens abraçava fort i ens deia que s'acabaria aviat, però nosaltres sabíem que no".

Cues per aconseguir aigua bruta

Els nois s'encarregaven d'anar a buscar aigua amb garrafes que omplien a les fonts, encara que era perillós: s'havien d'arriscar a sortir al carrer. Un dels pous més propers era a l'església grecortodoxa de Sant Porfiri, que l'exèrcit israelià va bombardejar el 19 d'octubre. "S'hi formava una cua molt llarga: havies d'esperar dues hores el teu torn i era molt perillós, perquè quan els avions israelians veien molta gent en un lloc bombardejaven allà", recorda el noi.

Com que les plantes de potabilització d'aigua van ser destruïdes o no podien funcionar per manca de combustible, el líquid que sortia de les fonts era molt brut. "Hi havia bitxos i l'havíem de filtrar amb una tovallola, i com que tenia molt mal gust hi posàvem un raig de llimona", recorda el noi. Una ampolla per persona i dia per beure, netejar-se, anar al lavabo... Sembla impossible que es pugui resistir així tantes setmanes.

I amb el menjar no era més fàcil. Els primers dies de la guerra, quan als magatzems encara hi havia provisions, la família va aconseguir comprar 80 quilos d'arròs, però com que es van quedar sense aigua no tenien manera de cuinar-lo. Van haver de recórrer només a un sac de dàtils. Tres dàtils per persona i dia. L'Abir va decidir donar la seva ració als fills: ha arribat a Barcelona feta un secall.

La família tenia sort d'haver aconseguit una targeta e-SIM per poder connectar un mòbil a internet i tenir notícies de l'exterior, malgrat el tall de comunicacions imposat per Israel. Un dels cosins pujava a la nit al terrat "tot just 5 minuts per descarregar les notícies" i baixar ràpidament, diu el Baraa. Així a la nit podien fer-se una idea del que havia passat durant el dia. "Els veïns ho sabien i venien a preguntar-nos què estava passant".

El pare s'ha quedat a Gaza

El moment més difícil per a tots va ser quan van haver de separar-se. Israel va autoritzar l'evacuació de la gent de Gaza amb passaport estranger. Els nanos marxarien amb la mare, però el pare es quedaria per ocupar-se dels avis (els seus pares i els seus sogres), que no podien ni moure's de casa. El lligam de la família amb Barcelona va començar quan el pare va viatjar a la capital catalana el 2008 per curar-se de les gravíssimes cremades que havia patit a la cara en un bombardeig israelià a la guerra de 2008, poc abans que nasqués el noi. L'home es va sotmetre a intervencions quirúrgiques de reconstrucció facial a l'Hospital de la Vall d'Hebron que no s'haurien pogut fer a Gaza. I es va acabar instal·lant a Barcelona, on després es va traslladar la resta de la família. Va ser aleshores quan ell i els nens van obtenir el passaport espanyol. La dona tenia només permís de residència i va sol·licitar la nacionalitat fa dos anys, però encara s'estava tramitant quan la guerra els va tornar a sorprendre a Gaza.

La dona i els tres nens van fer sols el camí fins a Rafah, per la carretera de Salah Dine, que creua la Franja de nord a sud, amb altres gazatins que seguien l'ordre d'evacuació dictada per l'exèrcit israelià. Però, en lloc de deixar marxar els civils, els soldats aturaven tots els homes. "Hi havia un riu de gent i caminàvem en fila i a cada minut ens aturaven. Disparaven un tret a l'aire i tothom parava. Amb megàfons els soldats donaven instruccions: «El de la jaqueta groga que vingui, el del mòbil que pari... –relata el noi–». A l'home que jo tenia al davant el van fer despullar i li van clavar una pallissa, i quan la seva dona els va intentar aturar li van dir que se l'endurien a ella també, així que va haver de continuar caminant". Van trigar 13 hores a recórrer a peu els 30 quilòmetres que separen Zeitoun de Khan Yunis. I en l'arribar, l'endemà, al pas fronterer de Rafah, encara van haver d'esperar 11 hores més perquè, com que la mare no tenia passaport espanyol, "els soldats israelians no la deixaven passar".

Ara, ja una mica més tranquils i sabent-se segurs a Barcelona, acollits a casa d'un amic palestí fins que puguin tornar al barri barceloní de la Sagrera, on vivien i anaven a l'escola, agraeixen haver pogut fugir de l'infern. Però els consumeix l'angoixa pel pare i la resta de la família que han deixat enrere. El més gran ho té clar: "El que van fer els nazis als jueus, ara ens ho fan a nosaltres". La Dana, quan li preguntem què creu que passarà, respon obrint els seus grans ulls marrons: "Que mataran a tothom de Gaza".