Maquiavèlic, camaleònic i pragmàtic: qui és el nou home fort de Síria?

El CaireDes que van esclatar les revoltes populars de l’any 2011 al món àrab, l’ara ja expresident de Síria Bashar al-Assad va estar a punt de caure en almenys dues ocasions, el 2012 i el 2015. La tercera, i la més sobtada de totes, ha demostrat ser la definitiva, després més de mig segle de govern atroç de la família Al-Assad. I ara, enmig de les celebracions pel seu col·lapse, el país s’endinsa en terreny desconegut amb la inquietud i l'esperança pròpies d’un futur per escriure.

Una de les claus del futur de Síria a curt termini, mentre el seu poble devastat digereix la fita històrica que ha assolit, serà la capacitat dels grups rebels que han format fins ara l’oposició de prendre el control efectiu dels territoris que han anat alliberant, estabilitzar-los i gestionar amb una certa unitat el procés de transició que s’ha obert. En aquest sentit, l’oposició està molt fragmentada i els grups que la componen poden tenir objectius diferents.

De moment la capital, Damasc, i altres ciutats importants del país, com Alep, Hama i Homs, sembla que estaran governades pel principal grup de l’oposició, Hayat Tahrir al-Sham (HTS), que en pocs dies ha passat de ser un actor perifèric a un dels més poderosos del país. L'HTS es va establir com a tal l’any 2017 com una aliança de faccions rebels, la més important de les quals havia tingut abans vincles amb l’Estat Islàmic primer i amb Al-Qaeda després.

Al líder de l'HTS, Abu Mohammad al-Julani, probablement la figura més influent de Síria ara mateix, se’l considera un líder feroç però alhora maquiavèl·lic, camaleònic i pragmàtic. I en els últims anys s’ha allunyat del moviment jihadista transnacional de grups com l’Estat Islàmic i Al-Qaeda, als quals s’ha enfrontat, per articular una aposta de tall més islamista i nacionalista.

A diferència d’altres faccions rebels, l'HTS té experiència administrativa perquè des del 2017 ha dirigit el Govern de Salvació Sirià (GSS), que governava la majoria de la província nord-oriental d’Idlib, l’últim territori del país que controlava l’oposició fins al novembre i on vivien més de quatre milions de persones. De fet, el GSS i l'HTS ja han començat a estendre la seva autoritat a Alep, la primera gran ciutat que van alliberar, i es marquen com a prioritat estabilitzar-la.

L’historial extremista de l'HTS, però, genera preocupació per la gestió que faci de zones amb una població més diversa que Idlib des del punt de vista ètnic, religiós i polític, tot i que Al-Julani s’ha esforçat a projectar, almenys fins ara, un to conciliador amb cristians, kurds i xiïtes. Al sud del país, en ciutats com Daraa, el bressol de la revolta del 2011, i Suwayda, capital de la minoria drusa, els grups rebels que s’han desfet del règim són de caràcter més local.

La sensació d’incertesa també és majúscula a les regions de majoria kurda del nord del país, on l’Exèrcit Nacional Sirià (ENS), una aliança rebel apadrinada per Turquia, no només ha atacat posicions del règim d’Al-Assad sinó també de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, liderada per grups kurds. En aquests territoris els combats no s’han aturat. En aquest sentit, un dels objectius d’Ankara, que es creu que almenys va aprovar l’ofensiva rebel, era debilitar Al-Assad, però també l’autonomia política, les capacitats militars i la mera existència del poble kurd, sobretot a la frontera compartida.

Inquietud en els països veïns, molts dels quals consideren l'HTS un grup terrorista

Un altre interrogant després de la caiguda d’Al-Assad és com reaccionarà el món. La majoria de capitals àrabs s’estaven reconciliant amb Damasc després d’anys d’ostracisme arran de la guerra civil al país, i la caiguda del dictador i l’inici d’una transició genera incomoditat per temor a un efecte contagi. Els governs occidentals també hauran de decidir com gestionar el canvi, sobretot si es consolida l’autoritat de l'HTS, que molts consideren un grup terrorista.

Els Estats Units, concretament, tenen 900 soldats a Síria, concentrats en zones controlades pels kurds al nord-est i en una base militar al sud-est prop de la frontera amb Jordània i l’Iraq, on han entrenat una altra facció rebel present a la regió. Israel, al seu torn, ha reforçat en els últims dies la seva presència militar als alts del Golan ocupat, a la frontera amb Síria, després que els rebels arribessin dissabte a la part siriana de la frontera, on ja s’han produït alguns incidents.

Amb tot, milers de sirians a dins i a fora del país continuen ara per ara celebrant i assimilant el final del règim dels Al-Assad mentre surten a la llum nous testimonis dels seus horrors, sobretot a mesura que s’alliberen milers de presoners polítics i es trenca el mur de la por. El futur del país és el més incert en més de cinc dècades. Però la majoria de sirians anhelaven un canvi.