Lluna de mel entre l'extrema dreta europea i l'Israel de Netanyahu

El CaireMentre dimarts passat Espanya, juntament amb Irlanda i Noruega, reconeixia de forma oficial l’estat de Palestina, el líder de Vox, Santiago Abascal, va viatjar a Jerusalem per reunir-se amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i expressar-li la seva intenció de revocar la mesura si arriba al poder. El líder ultra, que va rebre a canvi el compromís de Tel-Aviv amb la unitat d’Espanya, també va assegurar a Netanyahu –que té tres casos de corrupció oberts i l’esposa, Sara, condemnada per malversació– que el president espanyol, Pedro Sánchez, havia reconegut l'estat palestí amb l'objectiu de desviar l'atenció sobre el suposat cas de corrupció que els afecta a ell i a la seva dona, Begoña Gómez. No hi va aportar, però, cap prova.

Des del 7 d’octubre, les estampes d’alts càrrecs d’Israel amb líders de l’extrema dreta europea han estat recurrents malgrat el dilatat historial antisemita de les forces ultres. El president del país, Isaac Herzog, va reunir-se al març amb el líder ultra neerlandès Geert Wilders, que tot just acaba de formar govern al seu país, amb Dick Schoof com a nou primer ministre. En les mateixes dates, el ministre israelià de la diàspora, Amichai Chikli, va viatjar a Hongria per trobar-se amb ministres i alts càrrecs del partit del primer ministre, Viktor Orbán. Una delegació de la formació Demòcrates de Suècia, alguns fundadors de la qual tenien vincles amb grups feixistes, també va visitar Israel al febrer convidada pel partit de Netanyahu, el Likud.

Etnonacionalisme

La creixent sintonia entre el govern israelià i l’extrema dreta europea precedeix l’ofensiva militar a Gaza, però s’ha accelerat des de llavors, i s’estén a països com la Itàlia de Georgia Meloni, Alemanya, on el partit Alternativa per a Alemanya cada vegada té més força, i, a poc a poc, a la França dels Le Pen i Éric Zemmour. Un dels grans motors d’aquesta comunió és l’admiració de molts sectors ultres europeus pel model israelià d’estat etnonacionalista blanc, obertament racista i que molts voldrien importar a casa. Estretament lligada a aquesta idea hi ha la reivindicació d’alguns d’aquests sectors d’una herència conjunta d’arrel judeocristiana i de marcat caràcter islamòfob.

“A tots els encanta l’etnonacionalisme d'Israel, que practica molt obertament a través del seu règim d’apartheid”, assegura Lena Obermaier, una doctoranda de la universitat britànica d’Exeter que ha estudiat el procés. “L’extrema dreta europea somia amb propugnar l’odi antimusulmà tan obertament com ho fa Israel”, assegura l’acadèmica, que considera que en alguns casos l’acostament a Netanyahu i els seus aliats també es deu al fet que “es cauen realment bé en l'àmbit personal”.

Les forces ultres europees i israelianes comparteixen un menyspreu sense complexos per l’estat de dret, l’ordre democràtic, les institucions internacionals i un ventall de llibertats que atribueixen a una esquerra i una dreta liberal que odien. La forta militarització d'Israel genera també veneració entre l'extrema dreta europea, sobretot perquè va dirigida contra un poble àrab de majoria musulmana. “[Des de l’extrema dreta europea] es demana una fortificació i militarització de les fronteres”, apunta Obermaier, que observa que “hi ha un cert romanticisme de la militarització d’Israel, ja que, com hem vist el 7 d’octubre, tenir un exèrcit fort no vol dir viure segur”.

Colons radicals al govern

Per als partits d’extrema dreta europeus amb vocació de govern, els vincles amb Israel també els ofereixen un blanqueig històric que pot beneficiar-los electoralment als seus respectius països, malgrat que continuen mostrant un profund antisemitisme envers figures com l’empresari i filantrop liberal d’ascendència jueva George Soros. Al mateix temps, l’aliança amb aquestes formacions d’arrel fortament euroescèptica permet a Tel-Aviv contribuir al desgast de la Unió Europea i impedir postures consensuades a Europa sobre la qüestió palestina, com ara no traslladar les ambaixades a la Jerusalem ocupada.

El protagonisme de l’actual coalició de govern d’Israel se l’enduen els membres més extremistes, representats pel ministre de Finances i un dels líders del sionisme religiós, el colon Bezalel Smotrich, i pel ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, un altre colon, condemnat en el passat per donar suport a una organització sionista terrorista. Tanmateix, els esforços d’acostament amb l’extrema dreta europea han estat encapçalats i impulsats en els últims anys pel Likud de Netanyahu, que sovint ha arribat a desmarcar-se de la política oficial de l’Estat per teixir vincles amb formacions ultres.

El 2022 va tenir lloc un dels casos més polèmics: membres del Likud van participar en una conferència a Bucarest organitzada per un partit d’ultradreta romanès amb el qual la mateixa ambaixada d’Israel no tenia contacte pel seu obert antisemitisme, negacionisme de l’Holocaust i exaltació de figures nazis. “Sens dubte, des de l’octubre [tots els motius d’aquest acostament] s’han anat reforçant”, conclou Lena Obermaier.