L'eix de la guerra que va començar fa un any s'ha desplaçat cap al nord, a territori libanès, i l'entrada de tropes israelianes al Líban ho confirma. La liquidació de Hassan Nasrallah, secretari general de Hezbollah, ha obert un escenari nou en el qual veiem per sobre de tot la figura rehabilitada de Benjamin Netanyahu, tan forta com va arribar a ser abans del conflicte.
La pressió de Benjamin Netanyahu sobre el Líban té dos objectius aparents. El primer és l'evacuació dels milicians de Hezbollah més enllà del riu Litani, aproximadament a 25 km al nord de la frontera. És una demanda antiga que ara cobra més força i a la qual sembla impossible que renunciï Netanyahu.
![El fum s'eleva durant una operació militar israeliana al camp de refugiats d'Al Bureij, al centre de la Franja de Gaza](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
La feblesa de Hezbollah fa que aquest plantejament sigui més viable que en el passat. Si ens atenim a la situació a la qual han quedat reduïdes les milícies xiïtes, resulta fàcil pensar que Netanyahu no cedirà i no hi haurà cap alto el foc fins que Hezbollah no accepti retirar-se a la riba nord del Litani. Aquesta situació és important perquè Hezbollah no tindria tan fàcil disparar coets contra les poblacions de la Galilea.
La segona condició és el desarmament de Hezbollah. Això sembla més difícil d'aconseguir, però en tot cas Netanyahu exigirà que les milícies libaneses no tinguin accés a tot l'armament que els envia l'Iran i que Hezbollah s'acontenti amb un armament simbòlic i més enllà del Litani.
Una maniobra per aconseguir contrapartides
La pressió d'Israel sobre el Líban pot explicar-se com una maniobra amb què pretén castigar el llançament diari de coets i drons contra territori israelià durant tot un any seguit i també com una maniobra amb què podrà obtenir més contrapartides quan s'assoleixi l'alto el foc, per al qual Netanyahu no té pressa.
Els polítics israelians recorden contínuament la resolució 1701 que el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar després de la guerra del 2006. Aquella resolució limitava del tot les activitats de les milícies de Hezbollah prop de la frontera israeliana i ara Netanyahu no acceptarà excuses pel que fa a l'aplicació.
El líder israelià es troba en una posició de força sense precedents des de fa un any. Si fa un any ningú donava res pel seu futur polític, ara pot mirar endavant amb seguretat. La seva carrera no ha arribat al final. Pot durar molts anys si comprovem la distribució dels vots a les urnes i a la Knesset.
Pel que fa al tema de Gaza, que encara no està tancat, sembla que Netanyahu ha decidit deixar-lo aparcat fins a després de les eleccions dels EUA. Una hipotètica victòria de Donald Trump tindria conseqüències decisives no només per al conflicte entre Israel i els palestins, sinó també per a tota la regió. Israel creu, i probablement s'equivoca, que el conflicte palestí desapareixerà definitivament si els palestins perden el suport de l'Iran.
Si hi hagués un element nou i característic en aquest conflicte és la recuperació del pes polític de Netanyahu. Amb 74 anys, poc després que es donés per mort el seu curs polític, ha ressuscitat i ha guanyat la seguretat que tenia abans del 7 d'octubre. El seu objectiu és canviar completament la regió del Pròxim Orient. Davant seu només hi ha l'Iran i els seus aliats, unes forces amb les quals ja no tindrà tanta complaença.
