L'Iran també té la clau d'una gran guerra al Líban

BarcelonaL'administració dels Estats Units no para de repetir que el panorama general s'està deteriorant molt ràpidament i corre el risc de caure en una guerra regional, una situació que podria ser encara més catastròfica que la de la Franja de Gaza. De fet, un ministre israelià ha dit aquest cap de setmana que el nivell de destrucció de la Franja pot superar-se al Líban, un país que ja coneix la propensió de l'estat jueu a la destrucció d'habitatges i d'infraestructures civils.

Però potser els riscos d'una guerra regional no semblen tan elevats si considerem que l'Iran no té un gran interès en participar en una guerra de grans dimensions que amenaçaria la seva estabilitat com a república islàmica. Recordem que Teheran es va mantenir al marge de la segona guerra del Líban a la dècada dels anys 2000 per la mateixa raó.

Una cosa és proporcionar armament i bombes a Hezbollah i una altra ficar-se de ple i directament en un conflicte que tindria incertes conseqüències per al futur immediat del règim islàmic. És cert que fa pocs mesos l'Iran va llançar un atac contra Israel, però va ser un gest simbòlic i puntual que no tenia res a veure amb una guerra total, tal com van deixar clar les autoritats de Teheran abans de l'atac.

L'Iran té raons per mantenir-se al marge de la guerra si considerem la forta presència naval dels Estats Units al Mediterrani oriental i fins i tot al golf Pèrsic, una presència a la qual cal sumar les desenes de bases militars americanes a tota la regió, que són estables i que s'han reforçat. Tot això és segurament un factor de dissuasió addicional.

El que ha passat els últims dies al Líban i al nord d'Israel respon a una estratègia de guerra, sí, però encara no a un estat de guerra regional plena, fins i tot considerant la implicació de les milícies xiïtes iraquianes i dels houthis iemenites. Només arribarem a un estat de guerra regional pròpiament dit si l'Iran s'hi implica directament, i això encara no ha passat.

Els càlculs de Netanyahu

Una altra qüestió capital és fins on vol arribar Benjamin Netanyahu després d'haver arrasat la Franja de Gaza. I cal considerar aquí que els Estats Units han criticat el comportament del primer ministre israelià però també li han deixat fer el que ha volgut en cada moment. Israel ha reomplert el seu arsenal amb l'arribada diària de bombes que han vingut contínuament des de Washington.

Netanyahu no s'hauria embarcat en una guerra amb Hezbollah sense haver reomplert l'arsenal. Per tant, les tímides crítiques que pugui fer l'administració Biden no tindran conseqüències sobre l'actitud de Netanyahu, com ha passat fins ara. Tot el que ha fet Netanyahu des del 7 d'octubre ha estat dirigit a rehabilitar-se del fiasco que va representar l'atac sorpresa de Hamàs.

La peça clau és Netanyahu, l'únic que pot decidir si la guerra va una mica més enllà i esdevé una guerra regional amb la intervenció de l'Iran. El primer ministre no té por d'implicar-hi l'Iran perquè té l'escut protector dels EUA, i potser vol fer aquest pas (que Teheran no vol fer). La rehabilitació i la reputació del primer ministre que més anys ha governat Israel estan en joc. També, doncs, la manera com passarà a la història. I estem veient un Netanyahu decidit, per sobre de tot, a rectificar la tragèdia del 7 d'octubre.