L'Iran i Israel, a un pas d'un error de càlcul que desencadeni una guerra regional

BarcelonaDesprés de l’atac de l’Iran de dissabte en represàlia pel bombardeig d’Israel contra el seu consolat a Damasc, la crisi podria quedar en empat. Israel ha tret pit del seu escut antimíssils, que va interceptar el 99% dels 300 drons i míssils iranians llançats sobre el seu territori. L’Iran ha declarat que dona la revenja per acabada: ha demostrat que també pot mossegar la gran potència militar del Pròxim Orient. El trànsit aeri s’ha reprès parcialment i s'han reobert les escoles. Uns i altres salven la cara, la regió s’estalvia una guerra oberta i el món continua girant impassible a la massacre a Gaza. Però Israel ja ha anunciat que no ho vol deixar aquí, i l'Iran insisteix que si l'ataquen s'hi tornarà. Ni Teheran ni Tel-Aviv estan interessats en una confrontació oberta, encara que continuen jugant amb foc en una regió inflamada. Un error de càlcul ho pot fer explotar tot.

"Israel va travessar una línia vermella quan va atacar el consolat iranià de Damasc, després de moltes provocacions amb atacs a objectius de l’Iran, sobretot en territori sirià", explica Moussa Bourebka, investigador del Cidob. "Fins ara l’Iran havia respost a través dels seus aliats al Líban o al Iemen, però ara ha canviat l’equació: ha respost directament, però ho ha fet d'una manera calculada que buscava tornar la pilota a la teulada d’Israel".

Ara la pilota està sobre la teulada del gabinet de guerra israelià, que tampoc és una bassa d’oli. Els ministres només s’han posat d’acord que cal respondre-hi, però no en el quan ni en el com. La divisió al si del govern de Netanyahu tensa totes les costures: el sector ultradretà liderat per Itamar Ben Gvir, ministre de Seguretat Nacional, i per Bezalel Smotrich, ministre de Finances, vol una venjança directa i a gran escala contra el cor mateix de Teheran, mentre que el sector liderat per Benny Gantz i el ministre de Defensa Yoav Gallant advoca per bastir una coalició internacional contra l’Iran. Sigui com sigui, Netanyahu n'ha sortit reforçat, perquè amb l’atac al consolat ha aconseguit el que buscava: presentar l’Iran com una amenaça a la supervivència d’Israel, desviar el focus de Gaza i rebaixar el seu aïllament internacional i la pressió interna.

De moment Israel no ha aconseguit arrossegar els Estats Units, França i la Gran Bretanya a aquest front: Washington ha deixat clar –almenys per ara– que no participarà en el contraatac, i París i Londres han demanat a Israel que no entri en una escalada. "La clau és que la resposta d’Israel no tingui un potencial inflamatori, i en això serà determinant la posició que adoptin a Casa Blanca i els serveis de seguretat israelians, que estan tenint un debat estratègic sobre com jugar amb foc", apunta Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Anahita Nassir, politòloga catalano-iraniana i activista del moviment Dona, Vida, Llibertat, no creu que el règim dels aiatol·làs estigui en condicions d’una confrontació directa. "L’atac de dissabte va ser molt espectacular, però l’Iran no té la capacitat militar, ni tecnològica ni econòmica per fer front a una guerra Israel-Estats Units", diu.

El règim tampoc té el suport de la majoria de la població, hi ha una inflació galopant i els joves no tenen cap perspectiva de futur. Molts funcionaris no reben el seu sou puntualment. Només es pot permetre mantenir la seva influència regional a través del suport a les milícies libaneses, els houthis i Hamàs per desestabilitzar Israel sense haver d’entrar en un xoc cos a cos. I intenta així desviar l’atenció dels problemes interns, com també fa Netanyahu.

Jugar amb foc en una regió inflamada

Netanyahu i Biden també saben que atacar l’Iran és un pas molt arriscat. L’Iran no és el petit Líban, és un estat sòlid amb un pes geopolític clau –controla l’estret d’Ormuz–. Si les aventures militars de l’Iraq i l’Afganistan van acabar per als Estats Units com el rosari de l’aurora, amb un cost brutal per a les seves poblacions, l’Iran serien paraules majors. Però ningú pot descartar l’error de càlcul o fins i tot l’accident. "O Israel i l’Iran es comprometen a rebaixar la tensió o ens espera una guerra regional de conseqüències catastròfiques", que implicaria també els Estats Units al costat del seu arxialiat, Israel, i Rússia, que es va ficar a Síria per sostenir Bashar al-Assad i ara té a l’Iran un dels pocs aliats que li queden. “Si Israel respon atacant territori iranià, la situació podria escalar ràpidament i tots dos països es poden trobar en hostilitats sostingudes i directes amb un gran nombre de baixes que desestabilitzaria encara més una regió ja molt perillosa", escriu Ali Vaez, director de l’Iran Project a l’International Crisis Group.

Els actors internacionals també tenen ara la paraula: el G-7 ha demanat que es rebaixi la tensió, però també s’ha compromès amb la defensa de la seguretat d’Israel. Rússia s’ha posat al costat dels aiatol·làs, amb qui també col·labora a Síria, i que li subministren els drons que s’han convertit en un malson per als ucraïnesos.

Els detonants del desastre poden ser molts, començant per Jordània, que dissabte a la nit va col·laborar en interceptar els projectils iranians que sobrevolaven el seu territori amb destí a Israel. L’Iran va prometre atacar els països àrabs que ho fessin, mentre Amman bull en protestes contra la massacre de Gaza, i les milícies proiranianes de l’Iraq estan a tocar de la seva frontera.

I mentre el món fa cabòries sobre tot això, l’ofensiva israeliana a Gaza no s’ha aturat. Aquest diumenge l'exèrcit ha anunciat la mobilització de dues brigades per assaltar Gaza, en el que podria ser el primer pas per a l'ofensiva sobre Rafah. El que queda clar és que era estúpid pensar que sis mesos de massacre indiscriminada contra els civils no tindrien conseqüències fora de la Franja. Regionals i qui si sap si més enllà.