L'eco de l'horror a la presó de Sednaia

Sednaia, SíriaDes d'un quilòmetre de distància, el fort militar de la presó de Sednaia s'alça com un sentinella sobre el turó, projectant la seva fosca silueta contra l'horitzó. La seva presència és un recordatori per a tothom que s'hi acosti: aquí s'ha escrit un dels capítols més ombrívols de la història recent de Síria.

Avui els seus murs, altre cop grisos i austers, estan pintats amb els colors de la bandera de la Síria revolucionària. "Síria lliure", diu el missatge escrit en anglès i en àrab, com un intent de desafiar el llegat d'horror associat a aquest lloc. Però l'esperança que prometen aquestes paraules sembla distant, gairebé irreal, per als que s'han congregat a les portes.

Les llargues files de vehicles estacionats als voltants expliquen una història diferent. Famílies senceres han arribat des de tot arreu del país, buscant rastres dels seus éssers estimats desapareguts fa anys, potser dècades. Abans, els que visitaven els presos havien de recórrer a peu els quilòmetres que separen l'accés principal de les instal·lacions penitenciàries. Ara aquests camins són intransitables, bloquejats per la marea de persones que esperen, desesperades, algun senyal dels seus.

Asseguda en un mur baix, la Fatma, de 70 anys, contempla l'horitzó amb una barreja d'esgotament i dolor. La seva història és com la de moltes altres mares que han perdut els seus fills enmig del caos del conflicte sirià. Els seus dos fills, de 21 i 19 anys, van desaparèixer el 23 d'abril del 2012. Des d'aleshores, la vida de la Fatma ha estat un peregrinar continu a la recerca de respostes. “Per què els meus fills? Som pagesos d'Idlib. Me'ls van arrabassar sense ni tan sols deixar-me'n acomiadar!”, exclama amb la veu trencada. La seva filla, que l'acompanya, mostra les fotografies dels seus germans. La Fatma, al veure les imatges, es posa a plorar, com si tot el seu dolor es desbordés de cop.

Al seu voltant altres famílies comparteixen la mateixa angoixa. Les nits són fredes, i les fogueres improvisades amb prou feines aconsegueixen escalfar els nens que dormen sobre mantes desgastades. Cada rostre és un retrat de desesperança. Aquí ningú sap si trobarà el que busca, però ningú està disposat a rendir-se.

El símbol de la repressió

La presó de Sednaia, ubicada només uns quilòmetres al nord de Damasc, és més que una instal·lació penitenciària: és un símbol de dècades de repressió. Sota el règim dels Al-Assad, aquest lloc es va convertir en un epicentre de tortures, execucions massives i condicions inhumanes per als presoners polítics.

Aquest dimarts equips de rescat turcs treballen sense descans per excavar els pisos subterranis de la presó, coneguts com la “presó vermella”. Amb maquinària avançada, intenten desenterrar els secrets que queden enterrats sota el ciment. Tenen l'esperança de trobar-hi supervivents, o almenys restes que permetin a les famílies tancar el cicle d'incertesa.

El cap dels equips de rescat ens mostra un document que, segons diu, és una prova de les atrocitats comeses a Sednaia. És una factura per la compra de 130.000 ous, una quantitat desproporcionada que suggereix la presència de milers de presoners. "L'horror d'aquest lloc va més enllà del que els ulls humans poden assumir", comenta mentre assenyala els punts on les excavadores han començat a treballar.

L'interior de la presó és un laberint fosc i opressiu. Els passadissos estan plens d'ombres i una olor penetrant d'excrements, sang seca i farina rància impregna cada racó. Milicians armats, familiars desesperats i membres dels equips de rescat caminen entre les ruïnes amb la llum dels telèfons mòbils com a única guia.

Rastres de l'horror

En un dels passadissos, un magatzem d'aliments crida l'atenció. Sacs de sal i farina rància s'apilen a les cantonades, aparentment oblidats. No obstant això, un funcionari del nou Govern de Salvació Sirià revela un macabre secret: la sal s'utilitzava per conservar temporalment els cadàvers dels presoners abans de triturar-los i desfer-se'n. “Els tornaven a les cel·les, on els seus companys vivien al costat dels cossos en descomposició. Després, els trituraven i els premsaven com si fossin deixalles”, explica amb la veu impregnada d'una fredor esgarrifosa.

Al primer pis subterrani, les condicions són encara més esgarrifoses. Cel·les de dos metres d'amplada, sense ventilació, amb una latrina en una cantonada i aigües negres estancades que emanen una pudor insuportable. Cada racó sembla contenir les empremtes del patiment humà, un recordatori dels horrors que es van viure aquí.

De cop i volta, un crit trenca el silenci: “S'ha sentit un soroll!” La notícia corre com la pólvora entre les famílies, que s'amunteguen davant d'un reixat metàl·lic que envolta unes escales en espiral. L'esperança reneix un instant. Tot i això, minuts després, l'optimisme s'esvaeix. Falsa alarma. Per a les famílies que esperen a fora, aquest tipus de moments són habituals. S'aferren a qualsevol senyal, qualsevol indici, encara que sigui un miratge. La incertesa és un pes insuportable, però també és l'únic que les manté dempeus.

Tot i els esforços dels equips de rescat, els horrors de Sednaia continuen sent un enigma. Les històries de tortura, mort i desaparicions es multipliquen, cadascuna més punyent que l'anterior. Als passadissos de la presó, el temps sembla haver-se aturat, com si les mateixes parets fossin testimonis d'un patiment indescriptible.

Per als que acampen a prop, l'espera és una manera de resistir. Les fogueres il·luminen les cares cansades mentre el fred cala fins als ossos, una nit més. Sednaia no és només un lloc, és un recordatori que, fins i tot enmig de l'horror, les famílies continuaran buscant els seus éssers estimats. Perquè, al final, l'única cosa més forta que la por és l'amor.