L’assalt d’Israel a Rafah posa Egipte contra les cordes

El CaireQuan a principis de la setmana passada l’exèrcit d’Israel va emetre les primeres ordres de desallotjament a una part de la població de Rafah, la ciutat més al sud de Gaza i l’única que no havia estat assaltada per terra, Egipte va condemnar sense pal·liatius el moviment i va instar Tel-Aviv a actuar amb màxima moderació i evitar una nova escalada de tensió. Fins i tot el president del país, Abdel Fattah al-Sisi, va demanar, en un missatge poc comú a les xarxes socials, redoblar els esforços diplomàtics per intentar acordar un alto el foc.

Només unes hores després, les tropes israelianes van capturar el pas fronterer de Rafah, que connecta la Franja amb Egipte, en una operació llampec. Però llavors la resposta del Caire va ser més tèbia, malgrat tractar-se d’una escalada sense precedents: el futur del pas de Rafah va quedar en l’aire, l’ajuda humanitària a Gaza va aturar-se, les negociacions amb Hamàs quedaven tocades, tancs israelians es plantaven a la frontera i la pressió sobre el més d’un milió i mig de palestins amuntegats al pati del darrere creixia encara més.

De moment, l’acció de més abast per la qual ha optat el Caire és indirecta i passa per intervenir formalment a favor de Sud-àfrica en el cas per genocidi contra Israel presentat davant el màxim òrgan judicial de l’ONU, el Tribunal Internacional de Justícia, segons va anunciar diumenge el ministeri d’Exteriors del país. També han tornat a demanar al Consell de Seguretat mesures immediates per frenar l’ofensiva i les operacions a Rafah.

Ambivalència al Caire

L’ambivalència de les autoritats egípcies s’atribueix als difícils equilibris que s’estan veient forçades a mantenir entre les seves estretes relacions amb Israel i els Estats Units, la desconfiança creixent amb Tel-Aviv i el gran suport local a la causa palestina.

Una de les dues línies vermelles que el Caire havia traçat públicament fins ara havia estat l’estatus de l’estret corredor desmilitaritzat que s’estén al llarg de la frontera egípcia amb Gaza, conegut com la ruta Philadelphi, i que està regulat per uns protocols definits en virtut del tractat de pau del 1979 entre els dos països i d’un acord addicional firmat el 2005 quan Israel es va retirar de la Franja.

Israel afirma, de moment sense aportar-ne cap prova, que Hamàs introdueix armes a través d’una xarxa de túnels subterranis que creuen per sota el corredor. Egipte ho nega, ho considera un pretext per ocupar l’estratègica zona, i havia advertit que capturar-lo posaria en perill les relacions bilaterals. Després de 19 anys, les tropes israelianes s’hi van llançar de nou dimarts. I de cop, no hi ha consens a Egipte sobre si el moviment suposa una violació de l’acord de seguretat vigent ni sobre les accions a prendre, mentre plana el dubte de si va haver-hi una certa coordinació.

“El corredor de Philadelphi no és una zona casual i amistosa que hagi sorgit del no-res, [sinó] que surt d’un tractat de pau i d’uns acords de seguretat, i ha de continuar sent així”, apunta Mohannad Sabry, un expert egipci en qüestions de seguretat al Sinaí. “Que a Israel se li acudeixi d’alguna manera aquesta nova idea infundada de voler separar Gaza d’Egipte, que és l’únic port de [sortida de] Gaza cap al món, és una maniobra política”, afegeix.

Poques hores abans que Israel capturés el pas de Rafah, Hamàs havia anunciat que havia acceptat l’acord de treva que li havien plantejat Egipte i Qatar, però el govern israelià se’n va desdir al·legant que es tractava d’una proposta diferent de la que havien vist. El Caire va arremangar-se per evitar que les negociacions descarrilessin, però l’última ronda de converses indirectes va concloure, de nou sense èxit, a finals de la setmana passada.

En les últimes setmanes, l’ajuda humanitària que entrava a Gaza pel pas de Rafah havia anat ja a la baixa en comparació amb la que entrava pel pas de Karem Abu Salem, entre Gaza i Israel, segons mostren dades de l’ONU. Però que Rafah fos un dels dos principals punts d’accés per a l’escassa ajuda que ha entrat a la Franja ha convertit Egipte en un actor indispensable en les operacions humanitàries i ha representat una carta important per a les autoritats egípcies.

Des de la setmana passada, el Caire s’ha negat a coordinar-se amb Israel en relació al pas de Rafah i també ha rebutjat redirigir els camions d’ajuda humanitària a través de Karem Abu Salem, entre Israel i Gaza, segons va afirmar un alt càrrec del país al canal oficialista Al Qahera News.

Les pors del Caire

La segona línia vermella que ha marcat el Caire és un desplaçament forçós de palestins a la península del Sinaí. Egipte s’hi oposa perquè no vol ser partícip d’una neteja ètnica de la Franja i perquè Israel, com a poder ocupant, n’és el responsable. També considera que un trasllat forçós suposa una amenaça per a la seguretat nacional perquè les faccions palestines podrien atacar Israel des del Sinaí, i Israel podria llavors atacar sòl egipci.

Per ara, les ordres d’evacuació d’Israel a la població de Rafah insten a no dirigir-se a la frontera. Però el Caire porta mesos blindant-la, reforçant militarment la zona i elaborant plans de contingència. En aquesta línia, a principis de maig es va anunciar la creació d’una unió de tribus àrabs al nord del Sinaí, liderada per una figura propera als cercles de poder de l’estat, que es creu que podria tenir un rol destacat en cas d’inestabilitat a la zona.

En el flanc intern, a mesura que s’agreuja la crisi de Gaza, les autoritats egípcies s’han mostrat més inflexibles amb les mostres de solidaritat amb el poble palestí al país, sobretot si han incorporat crítiques a la seva gestió, per temor que se’ls giri en contra. I segons un recompte de la Comissió Egípcia de Drets i Llibertats compartit amb l’ARA, hi ha 120 persones arrestades, la meitat de les quals continuen avui en presó preventiva.