Jabalia: com és el camp de refugiats de Gaza que ha patit dos atacs israelians en dos dies?
Un dels assentaments més importants de Palestina, i una de les zones més densament poblades del món, va ser el bressol de la Primera Intifada
BarcelonaEl camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja de Gaza, molt a prop de la tanca que separa el territori palestí d’Israel, ha patit dos atacs de l'aviació israeliana en les últimes 48 hores. El primer va tenir lloc dimarts al migdia, amb sis bombes de profunditat d'una tona cadascuna: va deixar un gran cràter al bloc 6, al centre del camp, una zona d'habitatges que van quedar arrasats. El balanç provisional és de 50 morts i 150 ferits, segons el ministeri de Salut, gestionat per Hamàs. Aquest matí de dimecres hi ha hagut un altre bombardeig al camp, i per ara no hi ha una estimació de víctimes. Aquest segon atac ha tingut lloc a entre 1 i 1,5 quilòmetres de l'hospital Indonesian, que ha atès molts ferits.
Abans del 7 d’octubre hi vivien més de 100.000 persones, en una àrea de menys d’1,4 kilòmetres quadrats: és un dels nuclis de refugiats més importants de Palestina i un dels llocs més densament poblats del món. És impossible saber quanta gent continuava vivint al camp en el moment de l’atac, però moltes famílies havien rebutjat l’ordre d’evacuació del nord de la Franja dictada per l’exèrcit israelià. Temien no poder tornar mai a casa o senzillament no van marxar perquè no tenien cap lloc on anar. Moltes persones s’havien desplaçat al sud de la Franja, a casa de familiars, a l’inici de la guerra, però havien decidit tornar perquè no hi havia cap lloc segur a recer dels bombardejos.
El camp és un gran barri d'edificis amuntegats uns al costat dels altres, amb carrerons molt estrets, on les cases han crescut en alçada amb els anys per acollir els fills, els nets i els besnets dels refugiats del 1948: el camp es va construir aleshores per acollir 35.000 refugiats palestins desplaçats del sud de la Palestina històrica, quan es va crear l’Estat d’Israel. Al seu interior hi ha una quarantena d'escoles de l'ONU, un ambulatori i un centre de promoció de la dona.
Abans de la guerra els carrers estaven plens de gent, sobretot de criatures que quan no eren a l’escola buscaven un espai obert fora dels habitatges, molt petits: l’únic moment d’esbarjo era anar a la platja, a pocs quilòmetres de Jabalia. Habitualment la gent no sortia del camp si no era per anar al metge o a treballar, i feia la vida en aquests carrers, comprant a les petites botigues de queviures.
L’atur era –i ara encara ho serà molt més– un problema massiu i crònic des que Israel va imposar el bloqueig a la Franja el 2006. Una gran part de la població depenia de l’ajuda alimentària i financera de l’ONU. L’aigua és un dels altres grans problemes a què fa front, perquè el 90% del subministrament no era apte per al consum a causa de la salinització i la contaminació per manca d’infraestructures de sanejament i de gestió dels residus. Per la seva proximitat al pas fronterer d’Eretz, molts homes del camp feinejaven a Israel, tot i que el nombre de permisos de treball també havia caigut en picat des de la Segona Intifada, l’any 2001. Altres sobreviuen en petits tallers de reparació de cotxes o motocicletes, o de recuperació de ferralla.
La revolta de les pedres de 1987
El camp és molt conegut pels palestins, no només per les seves dimensions i condicions de vida, sinó també per la seva història. La Primera Intifada, l’aixecament popular contra l’ocupació israeliana, va esclatar després que el 8 de desembre de 1987 un camió militar israelià envestís un vehicle que transportava treballadors palestins. Hi van morir quatre persones.
No és el primer cop que el camp és objectiu d’atacs israelians: el 2002 un míssil llançat des d’un helicòpter va destruir un taller metal·lúrgic. Posteriorment, hi va haver diverses incursions militars (l'any 2004, 24 menors van morir per trets de soldats israelians a l'interior del camp) fins que les tropes de les IDF van abandonar la Franja el 2005.
Després van venir les quatre guerres a Gaza. El camp també va ser bombardejat, inclosa l’escola Al-Fakhura: hi van morir almenys 30 persones. El govern israelià va dir que havien respost a trets sorgits des de l'interior, però una investigació de l’ONU va desmentir que hi hagués combatents ni cap mena d'arsenal amagat.
A la guerra del 2014 l’exèrcit israelià va atacar amb artilleria una altra escola de les Nacions Unides dins del campament. En aquella ocasió van morir 15 persones que s’hi havien refugiat. Un portaveu de l’organisme internacional va dir que havien avisat en 17 ocasions les autoritats israelianes de la localització de l’escola i que a dins hi havia civils. La declaració de l'ONU va ser contundent: “Ahir van ser assassinades criatures mentre dormien amb els seus pares al terra d’una aula en un refugi de les Nacions Unides a Gaza: això és un motiu de vergonya universal”. Ara, nou anys després d'aquells fets, Jabalia s'ha tornat a convertir en objectiu preferent de l'exèrcit hebreu.