Per què Israel ha estat el país que ha rebut més ajuda militar dels Estats Units?

Washington"Pot ser que sigueu prou forts per defensar-vos, però mentre existeixin els Estats Units, mai més no ho haureu de fer". Són paraules del cap de la diplomàcia nord-americana, Antony Blinken, en una compareixença a Tel-Aviv aquest dijous amb el primer ministre Benjamin Netanyahu. El seu viatge, cinc dies després del brutal atac de Hamàs, és l'últim episodi de 75 anys de suport inequívoc de Washington al seu aliat més preuat, el primer receptor d'ajuda militar nord-americana des de la Segona Guerra Mundial.

El 14 de maig del 1948, onze minuts després que David Ben Gurion declarés Israel com una nació independent, els EUA es van convertir, per iniciativa de Harry Truman, en el primer país a reconèixer l'estat jueu. Va ser el naixement d'una relació de simbiosi que arriba fins als nostres dies, que ha fet d'Israel la 18a potència militar del món, malgrat situar-se en el lloc 149 en superfície i el 93 en població.

75 anys de blindatge nord-americà

El suport a Israel genera un gran consens entre demòcrates i republicans, com acostuma a passar amb la política exterior. S'origina en el context de Guerra Freda, en què l'Orient Mitjà va convertir-se en escenari de disputa. La regió ja havia servit durant segles com una cruïlla entre civilitzacions, però els recents descobriments de reserves de petroli, la importància del canal de Suez i el creixent lobi jueu als EUA van catapultar l'interès de Washington per forjar una aliança amb Israel.

Amb el pas dels anys, i especialment després de la Guerra dels Sis Dies –quan el 1967 Israel va ocupar Cisjordània, Gaza, l'est de Jerusalem, els alts del Golan sirians i el Sinaí egipci–, els EUA s'han assegurat un paper a la regió a base de blindar el país. Un any després de la guerra, el Congrés va aprovar la venda de dos avions de combat a Israel, precedent d'una nova doctrina a l'Orient Mitjà: assegurar que Tel-Aviv tindria un avantatge militar sobre els seus veïns.

L'aliança es va reforçar durant la Guerra del Yom Kippur (1973), quan una coalició de països àrabs, liderats per Egipte i Síria, i amb el suport de l'URSS, van atacar els territoris ocupats per Israel. El Pentàgon va reaccionar amb un pont aeri de 22.000 tones d'armament, 40 avions de combat i avions amb subministraments.

Des d'aleshores, s'han succeït una sèrie d'Acords de Cooperació Estratègica, el primer el 1981, pels quals els EUA proporcionen armes sofisticades i finançament militar. Unes aportacions que, acumulades, ja superen els 150.000 milions de dòlars. Israel no és membre de l'OTAN ni té un tractat de defensa amb Washington, però està designat com un “important aliat fora de l'OTAN”, fet que li dona beneficis: una estreta cooperació entre la CIA i el Mossad i condicions favorables en els acords bilaterals. L'últim gran paquet d'ajuda militar va ser aprovat el 2016, quan el Congrés va comprometre 38.000 milions de dòlars fins al 2028.

El gir de Biden: de les crítiques al suport total

La relació entre Washington i Tel-Aviv ha patit alts i baixos en tres quarts de segle, però sempre s'ha mantingut ferma. L'últim exemple l'hem trobat arran de la formació del govern ultraortodox de Netanyahu, que Biden va qualificar d'"un dels gabinets més extremistes de la història". Entre els motius, la polèmica reforma judicial, que ha sumit el país en protestes multitudinàries, i els plans per expandir assentaments a Cisjordània. Fruit de les desavinences, aquest any s'ha produït una anomalia històrica: Netanyahu és el primer cap de govern israelià des del 1969 que no visita la Casa Blanca en els primers mesos de govern.

Tot plegat va canviar dissabte passat. L'atac de Hamàs va provocar la reacció immediata de Washington, que s'ha bolcat en el suport a Israel. Des d'aleshores, la línia de comunicació entre tots dos governs està més activa que mai i Biden i Netanyahu ja s'han trucat quatre vegades en cinc dies. Pel que fa a l'assistència militar, s'ha centrat en l'abastiment de municions per a la Cúpula de Ferro, destructors, avions de combat i el portaavions més gran del món, el USS Gerald Ford.

Washington s'ha compromès a continuar augmentant el suport mentre duri la guerra. De moment, podrà continuar finançant-lo amb les disposicions aprovades al Congrés. Però si vol ajuda addicional, haurà de superar la paràlisi que domina la cambra baixa, sense president des de la destitució del republicà Kevin McCarthy a mans del seu partit.