Michael Vicente Perez: "Israel hauria de canviar la idea d'un estat etnoreligiós exclusiu per als jueus"

LondresNascut a Miami en el si d'una família de l'exili cubà arran de la revolució castrista, Michael Vicente Perez s'ha interessat per l'exili palestí des del vessant antropològic, no pas directament polític. La conversa té lloc entre Memphis i Londres.

L'antropologia pot oferir una altra visió del conflicte palestino-israelià?

— L'antropologia pot descriure l'experiència de la gent del carrer que pateix aquest conflicte. Primer vaig intentar fer la meva investigació a la Cisjordània ocupada. Hi vaig anar per primer cop el 2003, però l'any següent els israelians ja no em van deixar tornar a entrar. I vaig acabar entre la comunitat palestina de Jordània. I el que ajuda a subratllar el valor de l'antropologia en aquest camp és que, per exemple, sabem que els refugiats són refugiats, desplaçats de l'any 1948 o 1967. Però no sabíem com és viure en un camp de refugiats cada dia o en què s'ha convertit un camp després de 50 o 55 anys.

Què hi va trobar en termes espacials, arquitectònics? Un camp evoluciona i esdevé una ciutat qualsevol?

— L'antropòleg francès Michel Agier parla dels campaments-ciutat en llocs com Kènia o Palestina. Són llocs que adopten la dinàmica d'espais urbans, però molt diferents en molts aspectes: les infraestructures són deficients, hi ha presència d'organitzacions internacionals, xarxes d'entitats diferents, superposades i convivint les unes amb les altres. Tot en mig d'una gran superpoblació. Viure en un camp de refugiats és viure en la provisionalitat permanent: estructures de formigó amb sostres de zinc; una barreja de barris empobrits i de barraques amb la presència d'actors externs que els transformen i que fan que evolucionin.

Als camps de Jordània, tots són palestins?

— Abans de la guerra de Síria, sí. Tots refugiats, amb l'estatut oficial de les Nacions Unides, encara que també poguessin tenir la ciutadania jordana. Però tot canvia amb la Primavera Àrab. Els camps palestins s'omplen de refugiats de Síria. Arriben treballadors immigrants que hi viuen perquè és més barat. I ara hi ha palestins que lloguen espai a altres refugiats i a migrants. Ja no hi ha una homogeneïtat.

Els nens palestins, fills dels desplaçats del 1948 i del 1967, somien amb Palestina com una terra promesa?

— Sí i no. En posaré un exemple. Era a Jordània, en un dels camps, i li vaig preguntar a una noia, que aprenia nocions bàsiques d'anglès en una escola, d'on era. Em va dir: "Soc del campament. Filla del campament de Gaza", un dels deu que hi ha a Jordània per als refugiats. I el seu professor li va dir: "No, ets de Palestina". I ella va repetir: "Sí, soc de Palestina". Això ens permet veure dues coses: Una, que l'exili és un fenomen molt palestí. La seva experiència palestina no la viuen a Palestina sinó a Jordània. La segona és que encara que no tinguin una idea molt clara de quin pot ser el seu futur, encara el visualitzen en relació amb aquest lloc que es diu Palestina, i al qual potser no aniran mai. Hi són i no hi són, tant al camp com a Palestina, de vegades a través d'objectes.

Quantes menes d'exilis palestins hi ha?

— Molts. Hi ha exiliats dins de l'Estat d'Israel. Palestins que són ciutadans israelians, però que van ser desplaçats en el moment de la creació de l'Estat. N'hi ha entre 125.000 i 250.000 que s'hi van quedar. Però uns 20.000 van ser desplaçats. Van deixar un poble per buscar refugi en un altre i un cop acabada la guerra, no van poder tornar.

Altres exilis?

— Els desplaçats del 1948 i 1967, esclar. Hi ha encara un exili palestí que mai ha viscut en un camp de refugiats i que va acabar a Jordània per raons de vincles familiars, potser econòmiques. No són refugiats en el sentit oficial, oi? Però van ser desplaçats. No viuen el món dels refugiats, però s'identifiquen com a palestins. I aquells que van ser desplaçats de Palestina i mai no es van convertir en ciutadans de Jordània. Són apàtrides, també com els que van acabar en els camps del Líban. No tenen ciutadania de cap país. Després, encara hi ha palestins que van fugir de tot això, van ser desplaçats i van acabar emigrant lluny del Pròxim Orient. Ciutadans ara d'altres països, però que es consideren exiliats en relació amb Palestina. I es consideren apàtrides, perquè no hi ha cap estat palestí. No serien ciutadans de l'estat del qual ho són si Palestina fos un estat. I, per descomptat, tenim els exiliats que viuen Gaza i a Cisjordània, sota l'ocupació israeliana, una altra forma d'exili totalment diferent. I també els palestins cristians, també desplaçats de Palestina, que en comptes dels camps de refugiats de Nacions Unides van ser atesos per organitzacions benèfiques cristianes.

Com definiríem un estat d'Israel que només ho vol ser per als jueus?

— És un gran problema. Israel no pot ser un estat exclusivament per al poble jueu si hi ha palestins, no és viable. Israel no pot ser una democràcia per a tots els seus ciutadans si tenen un sistema que privilegia els jueus per sobre dels no-jueus. És el que passa ara. És un estat que practica l'apartheid. El problema d'Israel, al meu entendre, és com es veu a si mateix. Per ser una democràcia real has de permetre que tots els teus ciutadans tinguin accés per igual als beneficis i recursos de viure en aquesta societat. I els palestins, inclosos els que són ciutadans d'Israel, no el tenen. Hi ha diverses lleis que fan que els palestins d'Israel no siguin iguals que els jueus.

Per exemple?

— El cas més evident és el tema de la terra. L'autoritat territorial israeliana, i el Fons Nacional Jueu essencialment, restringeixen la compra i l'arrendament de terres, que només poden fer els ciutadans jueus. Els palestins, per molt que creixi la seva població, són incapaços d'expandir-se territorialment. I això no és diferent del que es veu als territoris ocupats, on Israel amplia constantment els assentaments jueus i restringeix l'espai palestí mitjançant la demolició de cases, impedint l'accés a permisos de construcció. Per tant, dins d'Israel hi ha desigualtats fonamentals entre els jueus i els no jueus.

Parla de demolició de cases, d'esborrar la presència palestina. Es pot comparar amb el que feien els nazis, per exemple al gueto de Varsòvia?

— No és útil la comparació. En contextos colonials no són estranys aquests procediments. Crec que és una neteja ètnica, sens dubte. Però encara no estic convençut que l'estat israelià cometi genocidi en la seva aproximació als palestins. S'hi acosta perillosament per les polítiques de demolició d'habitatges, o de la destrucció del patrimoni i l'expulsió de persones dels seus pobles. Crec que l'objectiu real d'Israel és esborrar l'existència dels palestins perquè la seva existència és una amenaça a partir de la idea d'Israel, que potser haurien de canviar, d'un estat etnoreligiós exclusiu per als jueus.

Israel acabarà amb Hamàs?

— La qüestió és que Hamàs és un moviment que comparteix greuges i problemes amb tots els palestins. Tots provenen fonamentalment de la mateixa arrel, que és l'ocupació, la despossessió, la manca d'igualtat. Podeu destruir Hamàs, però si no es posa fi al problema que Israel ha creat per als palestins, no acabaran mai amb la resistència. I si no hi ha una neteja ètnica completa i la despossessió dels palestins del territori, sempre que els palestins hagin de viure de manera desigual sota un règim israelià que no gaudeixi de legitimitat i encara tingui un dels exèrcits més poderosos del món, els palestins continuaran resistint. Ho diuen, però Hamàs no és l'Estat Islàmic. L'Estat Islàmic no prové de 75 anys de despossessió, colonització i injustícia. Malgrat que sigui atroç la forma en què executa la seva resistència, no vol dir que la resistència de Hamàs s'origini en causes il·legítimes. Així que no, acabar amb Hamàs no és cap solució.

Quina és, doncs?

— Canviar de paradigma. El que ens ensenya aquest conflicte és que la solució dels dos estats no és viable. Tot just he sentit una conversa amb Amjad Iraqi, un ciutadà palestí d'Israel, escriptor i editor del magazine +972, que diu que pensar en una pàtria palestina i una pàtria jueva no requereix la formació d'un estat en particular. O, en altres termes, quin tipus d'estat necessitem, de manera que les dues pàtries puguin existir, i els dos pobles puguin existir amb seguretat? Crec que aquesta és la manera més important de pensar sobre aquest conflicte si es vol avançar. No sobre una solució d'estat. Es tracta d'una solució de pàtria i de tipus de mecanismes polítics que ho poden fer possible.