En una declaració que va fer diumenge mentre visitava el Golan sirià ocupat l’any 1967, Benjamin Netanyahu va dir que la caiguda de Bashar al-Assad era un “fet històric” i una “conseqüència directa” de la guerra de Gaza. El mateix dia, Joe Biden també va associar “directament” els fets de Damasc amb la guerra de Gaza, la qual cosa no és de cap manera impossible. Almenys una part considerable de les organitzacions islamistes radicals que es mouen al Pròxim Orient fa temps que estan infiltrades pels serveis d’intel·ligència occidentals, incloent-hi l’israelià. En tenim proves de sobra.
Amb la caiguda d’Al-Assad, la promesa de Netanyahu que en el futur immediat el Pròxim Orient serà molt diferent del que hem conegut sembla guanyar un punt més. A conseqüència de les seves accions, el primer ministre israelià ha aconseguit que l’Iran no pugui passar armes a Hezbollah a través de Síria, ha debilitat l’organització xiïta libanesa, ha trencat l’eix xiïta Teheran-Damasc-Beirut i ha deixat en fora de joc les bases militars russes a Síria. Jugada rodona.
No hi ha dubte que Netanyahu voldrà aprofitar l’entrada de Donald Trump a la Casa Blanca per continuar la seva ofensiva contra la República Islàmica de l’Iran. De fet, la caiguda d’Al-Assad ha deixat el règim de Teheran en una situació d’aïllament sense precedents, i a partir d’ara li serà molt més difícil actuar.
Partida de billar
És difícil preveure cap on anirà Síria a curt termini. Unes eleccions lliures no garanteixen un futur estable, que és el que Israel necessita. Els rebels de moment no han dit res del Golan ocupat, encara que la família del seu líder, Abu Mohammad al-Julani, va ser expulsada de casa seva al Golan quan Israel va ocupar la zona, fa 57 anys.
Netanyahu ha estat convocat aquesta setmana dues vegades pel tribunal que el jutja per presumpta corrupció. Els interrogatoris es reprendran després de més d’un any de paràlisi absoluta a causa de la guerra de Gaza. El primer ministre i el seu entorn demanen que a causa de la situació que hi ha al Pròxim Orient el judici s’ajorni un cop més, una petició que de moment els jutges han rebutjat però que Netanyahu intenta que reconsiderin.
El primer ministre està jugant una partida de billar en una taula que té més de quatre bandes. Vol guanyar la partida i la victòria passa per una reelecció a les urnes. En principi falten dos anys perquè s’obrin les urnes i Netanyahu disposa d’una còmoda majoria a la Knesset, encara que tot podria precipitar-se si les enquestes li són favorables.
El panorama que s’obre a la regió és molt diferent després de la caiguda d’Al-Assad i l’arribada de Trump. Hi ha alguns elements nous, pocs però importants. Pel que fa a Netanyahu, haurà de reforçar la seva política amb l’Iran, incrementar la presència jueva a Cisjordània, intentar reocupar parts de la franja de Gaza, evitar que a Síria s’estableixi l’islam polític i normalitzar les relacions amb l'Aràbia Saudita. Aquests seran els seus objectius principals.
