Hamàs té cent ostatges israelians: i ara què?

BarcelonaHamàs ha segrestat almenys un centenar d’israelians, segons han confirmat les autoritats de Tel-Aviv. Hi ha militars, però també civils, inclosos criatures, gent gran i discapacitats. És un factor sobre la taula del govern de Benjamin Netanyahu per decidir si engega una invasió terrestre sobre la franja de Gaza. La crisi d’ostatges no té precedents i els poderosos serveis d’intel·ligència israelians, que no han evitat el pitjor atac que ha patit el país des del 1973, no semblen en disposició de saber on són els presoners ni en quin estat es troben. No serà, però, l’únic element a tenir en compte: el comandament militar israelià sap que és molt probable que Hamàs pretengui arrossegar les tropes israelianes a una ratera dins les zones urbanes de Gaza.

Les televisions israelianes i les xarxes socials van plenes de testimonis angoixats que busquen els seus familiars i amics desapareguts. Com Yoni Asher, resident a la ciutat israeliana de Nir Oz, propera a Gaza, que no sap res de la seva dona i les seves filles de 2 i 4 anys des de l’atac de dissabte. Segons ha explicat a la cadena pública Kan, només ha pogut localitzar el senyal del mòbil de la seva dona a la ciutat de Gaza.Els familiars revisen frenèticament els vídeos difosos pels combatents a les xarxes socials mentre s'enduien els captius, exhibits com a trofeus.

Funcionaris israelians han dit que alguns dels familiars ja han rebut missatges dels segrestats i desmenteixen les informacions de la premsa local que asseguren que s’ha obert una negociació amb mediació d’Egipte. Creuen que els han dispersat en diferents punts de la Franja i que poden ser utilitzats com a escuts humans. Però Israel no ha parat de bombardejar la Franja des de dissabte.

L’únic que queda clar és que Israel s’enfronta a la pitjor crisi d’ostatges de la seva història. L’últim precedent és el del soldat Gilad Shalit, que va ser segrestat el 2006 i retingut a Gaza durant cinc anys. El van alliberar a canvi de 1.000 presoners palestins. Però amb 700 israelians morts i Netanyahu humiliat és difícil que Israel accedeixi a un intercanvi. Altres episodis van acabar amb un bany de sang: els 11 atletes segrestats per una facció de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina als Jocs Olímpics de Munic de 1972 van acabar morts en l’operació de rescat.

“La realitat és que Hamàs ha pres ostatges com una assegurança contra una represàlia d’Israel, sobretot per un atac massiu per terra, i per canviar-los per presoners palestins –analitza Aron David Miller, de Carnegie Endowment–. Una xifra tan alta d’ostatges per força ha de limitar la resposta d’Israel”, assegura.

El cert és que Netanyahu no ho té fàcil: intentar alliberar-los pot amenaçar la vida dels ostatges i negociar seria regalar un triomf a Hamàs. El primer ministre israelià, que lidera un govern de coalició de la dreta amb la ultradreta, ha convidat l’oposició a formar un govern d’unitat nacional. Sigui com sigui, aquesta situació li recordarà una experiència que admet que va marcar la seva vida: el 1976 el seu germà gran, Yonathan, que era soldat d’una unitat d’elit, va morir en una operació de rescat d’ostatges a l’aeroport d’Entebbe, a Uganda.

Dimensió desconeguda

Però la situació actual és totalment diferent. En la seva llarga carrera política, i malgrat el rècord de morts palestins a Cisjordània l’últim any, Netanyahu ha evitat una incursió terrestre a Gaza que suposaria un infern. Des que va guanyar les eleccions del 2007, Hamàs controla amb mà de ferro aquest feu de dos milions de civils, en una de les zones més densament poblades del món i una població que ha sobreviscut a 15 anys de setge i que sent que no té res a perdre. No és per casualitat que el seu predecessor, Ariel Sharon, va ordenar el 2005 la retirada dels colons i els soldats que ocupaven la Franja.