La guerra des de Haifa: un hospital subterrani, un port aturat i el GPS que no t'ubica

Enviada especial a HaifaMark Cohen, de 65 anys, ha anat aquest dimarts a l’hospital de Rambam, a Haifa, a rebre el seu tractament de quimioteràpia. Però aquest cop no s’ha dirigit a la planta d’oncologia, sinó a l’aparcament de la torre Sammy Offer, a sis metres sota terra, on hi ha l’únic hospital fortificat subterrani del món. Normalment, funciona com un pàrquing amb capacitat per a 1.400 cotxes, però en situacions d’emergència es converteix en un hospital: entre les columnes pintades de diferents colors per ajudar els conductors a orientar-se, ara les places d’aparcament acullen llits hospitalaris, butaques i un sistema mòbil de cables d’oxigen. Als passadissos, en lloc de cotxes, hi ha tràfec de metges i infermeres, pacients i familiars, zeladors que empenyen lliteres, voluntàries que ofereixen begudes i uns quants soldats que fan cara d’avorriment. "Aquí estem segurs", diu Cohen.

Haifa està a 30 kilòmetres de la frontera amb el Líban i va ser després de la guerra del 2006 que les autoritats israelianes van decidir construir l’hospital subterrani, una obra que va durar vuit anys. Amb l’atac del 7 d’octubre van ordenar posar-lo en marxa i en 36 hores s’havien habilitat quiròfans, unitats de ginecologia, pediatria, diàlisi i traumatologia, tot amb un sistema de ventilació a prova d’atacs químics.

Haifa ha patit aquest dimarts un dels atacs més intensos llançats per Hezbollah des del 7 d’octubre, mentre l’ofensiva israeliana s’intensificava al sud del Líban. Al migdia un centenar de coets en dues onades van ser interceptats per les defenses antiaèries de la Cúpula de Ferro. Els coets van explotar al cel sota la mirada sorpresa d’alguns veïns que, després de capturar l’escena amb els seus mòbils, van córrer a protegir-se als refugis en sentir les sirenes d’alarma. En un supermercat Carrefour proper a l’hospital, el personal va guiar la clientela fins a les oficines de l’administració, situades darrere del magatzem. No gaire lluny, les mestres d’una escola acompanyaven les criatures al refugi, esforçant-se per somriure i estar calmades.

En un barri benestant del centre, Aviva està omplint el balcó de casa seva de banderes israelianes. L’edifici té unes quantes finestres esberlades per l’ona expansiva d’un coet que va caure en un descampat dilluns, sense ser interceptat per les defenses. "Jo no tinc por perquè ens protegeix Déu i l’exèrcit israelià: acabarem amb tots els terroristes", proclama.

Pressió policial sobre la comunitat palestina

Durant dècades, les autoritats han posat Haifa com un model de ciutat "mixta" en què jueus i palestins, tots amb ciutadania israeliana, podien conviure. Però des del 7 d’octubre la comunitat àrab (unes 30.000 persones en una població de 280.000) ha estat sotmesa a una forta pressió tant de la policia com de l’exèrcit. "Hem passat un any de merda", diu Aya, una estudiant de Disseny, de 23 anys. "El 7 d’octubre havia sortit amb bicicleta a la muntanya i no portava el mòbil: quan vaig tornar a casa em vaig trobar un altre món. Ens hem adonat que si ets palestí amb ciutadania israeliana no tens cap dret: només pots callar i anar a treballar".

A diferència de Tel-Aviv o Jerusalem, a Haifa no es toleren les manifestacions contra Netanyahu o per alto el foc. I molts palestins que han gosat criticar a les xarxes socials les massacres de Gaza han acabat entre reixes. "Som ciutadans de segona: a la universitat es parla més el rus que l’àrab i les escoles palestines estan fent les classes en línia perquè són en edificis antics que no tenen refugi", assevera, i diu que sent que els palestins de Haifa són com escuts humans, perquè la ciutat està plena de bases militars israelianes. "Això és com la sèrie dels Jocs de la Fam: a cadascú li toca una funció i per als palestins ens tenen reservada la construcció i l’hostaleria", diu la noia.

Poc tràfic en un dels ports més importants del Pròxim Orient

Es veu poc trànsit de vaixells al port de Haifa, un dels més importants del Pròxim Orient, visible des de tots els punts de la ciutat, que s’alça sobre el pronunciat pendent d’un turó. A la part de dalt, els barris benestants on viuen més jueus-israelians, als barris de més a prop del mar els palestins-israelians, tot i que ara pateixen un procés de gentrificació.

Wael, que regenta un cafè tradicional àrab, diu que molts clients jueus han deixat de venir. "Un dia hi va haver discussió amb una soldat que va venir a prendre un cafè i els altres clients li van dir que no portés l’arma perquè les criatures s’espanten. Després van dir que aquí no volem jueus i això no és veritat. Veïns que pensàvem que volien la pau no han tornat a aparèixer des del 7 d’octubre", lamenta. Està decebut amb el món: "vas sentir com va parlar Netanyahu a l’ONU, dient que a cada cuina del Líban hi havia un míssil de Hezbollah? Estan fent propaganda per vendre la seva guerra i el món sencer la compra: i sembla que les vides no tinguin cap valor".

Ens acomiadem, però abans de marxar hem de demanar indicacions per trobar l’autobús. I és que des de fa un any a Haifa no funciona el GPS, per indicació de l’exèrcit: el mòbil ens localitza a Amman, la capital de Jordània. "Al principi estàvem dividits: uns al Caire i els altres a Beirut, però des de fa uns dies que ens han posat tots a Amman", diuen uns altres clients fent broma. "Després d’un any de guerra ja no sabem quin dia és, sempre amb la mateixa gent i les mateixes imatges. Ja només ens falta no saber ni on som". L’humor és un bàlsam en temps de guerra.