"Gaza ha tornat a l’Edat Mitjana": Israel converteix la Franja en un lloc on no s'hi pot viure
La destrucció d'habitatges i del sistema sanitari tindran impacte durant dècades
Barcelona"Em vaig passar dos dies intentant aconseguir una bombona de gas, sense èxit. Per cuinar la gent crema tot el que troba: fusta dels arbres dels parcs i dels cementiris, trossos de mobles, papers, cartó... el que sigui. L’altre dia la meva dona i la seva germana es discutien sobre quins llibres cremaríem i no es posaven d’acord perquè per a l’una o per a l’altra tots eren importants". Ho explica a l’ARA Abu Salim, un periodista de Gaza que ha d’anar a cobrir les notícies en carros tirats per burros, el sistema de transport més útil ara a la Franja, perquè la poca gasolina que Israel permet entrar a l'enclavament s’utilitza per fer funcionar mínimament hospitals i bombes d’aigua. "Gaza ha tornat a l’Edat Mitjana", sentencia.
Mentre l’exèrcit israelià amplia la seva ofensiva terrestre al sud de la Franja –on havia ordenat el trasllat de la població dient que era "segur"–, estem davant dels pitjors dies de bombardejos des de l’inici de l’ofensiva. "Maten tothom: els homes, les dones, les criatures... Sembla que el món s’ha posat d’acord per acabar amb Gaza", explica a l’ARA Abdulsamea al-Najaf, un taxista de Khan Yunis, al sud, que ha perdut una vintena de familiars directes als bombardejos israelians.
"L’exèrcit israelià et truca a casa i et diu que la bombardejaran. Les opcions són quedar-se a casa i morir sota la runa, que et bombardegin intentant fugir sabent que no hi ha cap lloc segur o morir de fred i de fam a la intempèrie. ¿On volen que anem?", es pregunta.
Per a l’investigador palestí Mouin Rabbani tota aquesta violència i destrucció té un objectiu: "Israel vol fer que sigui impossible la vida humana a Gaza i espera una emigració massiva", assegura. "El pla inicial d’Israel i els Estats Units de fer una neteja ètnica traslladant la població al desert del Sinaí va ser obstruït pels governs àrabs i la decisió dels Palestins, i per això estan destruint la infraestructura civil (mèdica, social i educativa), per acabar amb el teixit social palestí", afirma.
'Domicidi': la destrucció sistemàtica d'habitatges
Aquesta guerra ha forçat ja el desplaçament més gran de palestins des de la creació de l’estat d’Israel, el 1948: 2 milions dels 2,3 milions d'habitants de Gaza han hagut de marxar de casa seva. Hi ha més de 17.700 morts amb nom i cognoms, entre els quals 8.000 menors d’edat. Però el recompte és incomplet: es calcula que unes 4.000 persones més estan atrapades sota la runa de les cases bombardejades, la majoria sense possibilitat de rescat, perquè tampoc hi ha gasolina per fer funcionar la maquinària pesant.
La destrucció que ha causat l’exèrcit israelià a Gaza és de tal magnitud que l’impacte sobre les condicions de vida es farà sentir durant dècades. I això que ja fa dos anys que l’ONU advertia que la Franja s’havia convertit en un lloc "inhabitable". L’anàlisi de les imatges per satèl·lit de Corey Scher, de la Universitat de Nova York, i Jamon van der Hoek, de la Universitat d’Oregon, mostra que almenys 105.000 edificis de la Franja han estat destruïts totalment o parcialment, gairebé el 40%.
Els hospitals, les escoles i els centres de culte (mesquites o esglésies), on molts palestins s’havien refugiat pensant que estarien més segurs durant els bombardejos, també han estat afectats, cosa que, com la destrucció d’edificis residencials, contravé el dret internacional humanitari, és a dir, les lleis de què els estats, inclòs Israel, es van dotar per fer la guerra. El relator especial de l’ONU per a l’Habitatge, Balakrishnan Rajagopal, ha denunciat que el bombardeig sistemàtic d'habitatges i infraestructures com un "crim de guerra" i ha parlat de "domicidi" per referir-se als atacs generalitzats contra habitatges i equipaments civils a la Franja.
El sistema sanitari: objectiu de guerra
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i les ONG lligades a l’emergència sanitària han alertat de l’impacte a llarg termini de la destrucció dels hospitals i equips mèdics. Ho testimonia a l’ARA el doctor Nabil Shawa, que va treballar a l’Hospital Al Quds, al nord de Gaza, fins que van haver de tancar per la manca de combustible i subministraments i pels atacs constants al voltant del centre.
"Després que destruïssin casa meva i que el meu hospital fos evacuat, m'estic a casa del meu cosí: no queda cap hospital operatiu al nord de Gaza, inclosa la ciutat de Gaza, i els que encara són accessibles no poden oferir cap servei: la situació és horrible, amb bombardejos les 24 hores, sense refugi, sense medicaments, sense electricitat, ni menjar, ni aigua... només veiem mort per tot arreu", relata Shawa.
Aldo Rodríguez, cirurgià de Metges Sense Fronteres, explicava dimecres des de l’Hospital Al-Aqsa, al centre de Gaza, que per primer cop des de l’inici de la guerra van rebre més morts que ferits. "L'hospital està desbordat. Hi ha famílies de pacients i altres persones que han vingut aquí pensant que seria un lloc segur", deia. Descriu una situació dramàtica al centre: "He hagut d’amputar una cama a un nen de dos anys per una ferida molt greu, i són històries que es repeteixen cada dia". El metge també alerta que se’ls estan acabant l’anestèsia i el material de cures.
Amb manca d’aigua, medicines i aliments i l’acumulació de cadàvers al carrer, amb una població molt afeblida després de dos mesos de bombardejos i a les portes de l’hivern, ja han començat a propagar-se malalties respiratòries i diarreiques.
Perill de fam
Gaza gairebé no té ramaderia i l’agricultura és molt reduïda: abans de la guerra gairebé tot el menjar arribava en camions des d’Israel, en estrictes condicions pel bloqueig imposat fa 16 anys teòricament per afeblir el govern de Hamàs. Des de l’inici de l’ofensiva israeliana, Tel-Aviv ha limitat l’entrada d’ajuda humanitària, molt per sota de les necessitats de supervivència de la població.
"Les botigues estan totalment buides: no hi ha farina, ni oli, ni sucre, ni cap altre producte bàsic", explica en un missatge de WhatsApp Amal Shabir, educadora d’una escola bressol. "Cuinem al pati de l’escola de l’ONU on ens hem refugiat, amb mitjans molt rudimentaris", explica. Les dones cuinen en forns de llenya fogasses de pa fetes a mà, i la gent passa el dia amb alguns dàtils o fruits secs, o menjant ceba o albergínies crues. Segons L’ONU no queda cap forn que vengui pa al nord de Gaza.
Tres litres d’aigua per persona i dia
Després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, Israel va tallar l’abastiment d’aigua potable a la Franja, i les plantes potabilitzadores de l'enclavament han estat malmeses pels atacs o no poden funcionar a causa de la manca de combustible. Segons l’OMS, el mínim vital se situa en 100 litres d’aigua per persona i dia, per cobrir les necessitats d’hidratació, alimentació i higiene. Actualment, es calcula que la gent de Gaza ha de sobreviure amb tres litres d’aigua diaris.
Fa uns dies una família de Gaza que acaba d’arribar a Barcelona relatava com havien de filtrar l’aigua de consum amb tovalloles per treure’n els cucs i que hi havien de tirar un raig de llimona per amagar-ne el mal gust.
Una història esborrada
La Xarxa Àrab de la Societat Civil per la Preservació del Patrimoni Cultural va alertar en complir-se el primer mes de guerra que "a més de la crisi humanitària resultant d’aquesta guerra, els palestins de Gaza estan perdent el seu patrimoni, història i llegat cultural". Segons el seu recompte, Israel havia destruït 21 mesquites (inclosa la Gran Mesquita del segle XII), cinc esglésies (com la de Sant Porfiri, una de les més antigues del cristianisme) i monestirs, cinc palaus, nou cementiris, 39 jaciments arqueològics i 186 edificis històrics. Aquest divendres, els atacs israelians van destruir la Gran Mesquita Al-Omari, la més gran i antiga de la Franja.