Els fronts interns d'Israel
Amb 1.180 morts i 251 ostatges a Gaza, els fets del 7 d’octubre van posar de manifest els errors d’uns serveis d’intel·ligència israelians que es trobaven, com tot el país, sota la pressió de la polarització social i de la crisi política que s’arrossega des del 2018. La inusitada violència d’aquell dia —pitjor que el Kippur de 1973, com va qualificar-lo l’enyorat Joan B. Culla en el seu últim article— ha anat seguida d’un cercle viciós de destrucció i mortaldat sense aturador: la xifra total de morts i desapareguts s’enfila als 65.000, i per bé que el focus del conflicte fins ara ha estat la Franja, on es concentra el gruix de les víctimes, l'escalada al Líban il·lustra els riscos expansius d’una guerra que també involucra el Iemen, Síria, l’Iraq i l’Iran.
Benjamin Netanyahu, que havia conreat durant dècades la imatge d’home fort capaç de garantir la seguretat d’Israel, va sortir debilitat de l’episodi. La seva gran aposta, la normalització de relacions amb l’Aràbia Saudita per formar un front comú contra l’Iran deixant al marge la qüestió palestina, també. Però el primer ministre ha demostrat una capacitat de resistència superior a la majoria dels pronòstics. Convençut que si aplica prou pressió militar aconseguirà expulsar Hamàs del poder i atraure els països del Golf cap a la seva arquitectura regional, ha ignorat les manifestacions que demanaven un alto el foc o una convocatòria d’eleccions anticipades i ha imposat la seva agenda als Estats Units i a la mateixa cúpula militar.
Ho ha fet amb el suport dels partits nacionalreligiosos, que voldrien aprofitar la situació per restablir les colònies jueves de Gaza evacuades el 2005, i dels ultraortodoxos que veuen en aquest govern la manera de preservar els privilegis —exempció del servei militar, subsidis per a les escoles talmúdiques— que tant la Cort Suprema com l’oposició laica els està qüestionant. Però malgrat els èxits militars d’aquestes dues últimes setmanes de guerra amb Hezbollah i la insistència en els seus discursos que un pacte amb Riad és imminent, el pla de Netanyahu topa amb tres obstacles importants: en primer lloc, la seva coalició no està disposada a acceptar l'Estat palestí demanat per Bin Salman en contrapartida; en segon lloc, l’Aràbia Saudita tem la reacció adversa de l’opinió pública si normalitza relacions i, en tercer lloc, els Estats Units estan en retirada de la regió i no és clar que exerceixin de garants d’aquesta “OTAN de l’Orient Mitjà” com molts voldrien al Golf.
Pressió interna
En el pla intern, les mobilitzacions contra el govern continuen i els seus principals dirigents (Yair Lapid i Benny Gantz) demanen que Netanyahu plegui amb acusacions que troben ressò entre l’opinió pública: haver polaritzat el país fins a fer-lo vulnerable davant els enemics, haver impulsat un retrocés democràtic amb la reforma judicial, haver legitimat sectors extremistes i, sobretot, haver sabotejat les relacions amb els Estats Units i els països europeus que perceben com a aliats naturals d’Israel. Davant d’aquestes crítiques, la resposta oficialista demana presentar Netanyahu com l’únic que pot “evitar un Estat palestí que desemboqui en un nou 7 d’octubre”, i és significatiu que tant Lapid com Gantz preferissin abandonar el plenari abans que votar en contra d’una declaració aprovada pel parlament que descartava la solució de dos Estats.
Les coses es veuen diferent dintre la comunitat araboisraeliana. Uns i altres han considerat “insostenible” la situació humanitària a Gaza —un tema que no sol abordar-se a la Knesset— i amb el pas dels mesos han apujat el to amb acusacions de terrorisme d’Estat dirigides contra l’exèrcit i el primer ministre. La raó és que, un any després de l’inici d’aquesta ronda de violència, el desllorigador del conflicte centenari de l’Orient Mitjà continua veient-se desesperadorament lluny.