Les ferides de la invasió de l'Iraq encara sagnen 20 anys després

BarcelonaDesprés de fer-se la foto de les Açores amb el president espanyol José María Aznar i el primer ministre britànic Toni Blair, l’estatunidenc George W. Bush ordenava la nit del 19 al 20 de març del 2003 envair l’Iraq per enderrocar el règim de Saddam Hussein. Sis setmanes més tard es plantava en un portaavions per proclamar “Missió complerta” i el final de les operacions de combat. Però aquella invasió, il·legal segons el dret internacional i sense el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, va desencadenar una guerra asimètrica que va durar vuit anys i va deixar un país fallit. Més enllà de l’Iraq, les repercussions van ser globals: sense ningú que li pogués fer ombra, Washington havia imposat la llei del més fort. 

Encara no sabem quants morts va deixar aquella guerra. El projecte Iraq Body Count parla de 288.000 baixes, el New England Journal of Medicine de 151.000 i The Lancet de 650.000. Sigui com sigui, xifres monstruoses. 

'Fake news' i una guerra il·legal

La Casa Blanca va justificar la invasió amb dues mentides: que el règim de Saddam tenia armes de destrucció massiva i que estava implicat en els atacs d’Al-Qaida de l’11-S als Estats Units. Les fake news més mortíferes del segle XXI, almenys fins ara.

Enrique Ayala, l’últim general espanyol a sortir de l’Iraq quan el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va fer efectiva la retirada que havia promès en la campanya electoral del 2004, explica a l’ARA quines van ser les motivacions reals de la invasió. “No crec que ningú ben informat cregués que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Ni tampoc que un govern laic com el de Saddam donés cobertura al terrorisme jihadista: tot plegat van ser excuses. La motivació real eren dos interessos geopolítics molt importants: el control del petroli i la protecció de l’Estat d’Israel”. Sobre el petroli aclareix que “no es tractava de quedar-se’l, perquè la invasió va sortir molt més cara que comprar-lo, sinó de controlar el mercat, perquè els enormes recursos energètics de l’Iraq no anessin a parar a potències rivals com la Xina i també perquè Bagdad no vengués el cru en euros com havia anunciat que faria”. I sobre el segon objectiu aclareix que “el que es pretenia era neutralitzar un dels pocs governs sunnites que encara era hostil a Israel”. Ras i curt, l’exmilitar, avui investigador de la Fundación Alternativas, sentencia que per tot això “l’Iraq de Saddam Hussein era un gra al cul per als Estats Units”. 

Segons el general retirat, “Aznar es va sumar a la invasió només perquè volia protagonisme internacional fora de la UE”. Espanya, igual que el Regne Unit, Polònia i Portugal, es posava del costat dels Estats Units i s'allunyava de la Vella Europa: Alemanya i França no secundaven l’aventura del Pentàgon. El secretari d'Estat estatunidenc, Colin Powell, i Blair van reconèixer posteriorment que les suposades armes de destrucció massiva no existien. Aznar no ho ha reconegut mai.

L'ordre liberal qüestionat

La invasió de l’Iraq i les seves conseqüències van més enllà de la terrible destrucció del país i continuen avui, dotze anys després que Barack Obama ordenés la retirada total de les tropes nord-americanes del país. “La guerra de l’Iraq va ser il·legal i il·legítima, i va ser una nova agressió dels Estats Units a un país àrab. La pregunta que posa a la picota tot l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial és per què ha servit aquesta guerra: es va enderrocar el règim de Saddam i avui l’Iraq és un estat fallit”, explica Antoni Segura, president del Cidob i autor d'Irak en la encrucijada (RBA 2003).

“El principal problema és la manca de credibilitat al món dels valors que va adoptar Occident després de la Segona Guerra Mundial. Perquè ha quedat molt clar que la democràcia, els drets humans i les llibertats s’han convertit en valors de consum intern que els Estats Units i Europa no apliquen amb la resta del món”, diu l'expert. 

Doble vara de mesurar

Per a Segura això ha arribat fins a la guerra d’Ucraïna, on s’ha evidenciat el descontentament amb aquest ordre liberal “perquè només està fet per beneficiar Occident”. Fa tres setmanes, 32 països es van abstenir en la votació de l’Assemblea General de l’ONU que condemnava la invasió russa, entre els quals la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, Algèria i el Pakistan. “No són països que donin suport a l’agressió russa, sinó que saben que l’ordre liberal els perjudica”, sosté. Es refereix a l'ordre de les cinc potències amb dret a veto al Consell de Seguretat de l’ONU o del vot ponderat al Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. “La democràcia està bé quan convé a Occident i si no no compta”, recorda l’historiador.

I d’exemples, la història del segle XX en va plena: el cop d’estat a Algèria per evitar la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació, el bloqueig de la franja de Gaza després del triomf de Hamàs a les eleccions, o el suport al cop d’estat del mariscal Al-Sissi contra els Germans Musulmans a Egipte… “La sensació al Sud Global és que hi ha uns valors que només s’apliquen en determinades circumstàncies”, diu Segura. Passa el mateix amb les resolucions de l’ONU contra Israel, que no s’han complert mai.

Les enormes mobilitzacions als carrers contra la guerra, de Nova York al Caire, van ser ignorades, - Bush pare va dir que “la política de seguretat dels EUA no pot dependre de si surt molta o poca gent al carrer a Barcelona"- però alhora van ser unes de les primeres expressions d’un moviment global que després s’ha vist només amb el feminisme o la lluita contra l’emergència climàtica. 

Sense gendarme mundial

La invasió de l’Iraq també va posar en evidència els límits del poder dels Estats Units com a gran superpotència després de la descomposició de l’URSS. Les dues aventures militars de George W. Bush es van acabar malament per als interessos estatunidencs: la invasió de l’Afganistan del 2001 amb una humiliant retirada vint anys després i el retorn dels talibans, i la de l’Iraq amb una altra retirada que va donar més aire a un país enemic, l’Iran.

“Va ser un efecte bumerang: si el que es pretenia era augmentar el pes dels Estats Units al golf Pèrsic, el que ha passat és el contrari”, apunta Ignacio Álvarez-Ossorio, catedràtic d’estudis àrabs de la Universidad Complutense de Madrid, que afegeix: “El gran beneficiat de la caiguda dels talibans i de Saddam Hussein és l’Iran, que ha iniciat una escalada militar a la regió”. 

Violència i sectarisme

Tampoc es pot dir que el món sigui un lloc més segur després d’aquestes intervencions. “D’un estat policial es va passar al caos absolut, i això és el context ideal per al sorgiment de grups jihadistes. En el cas de l’Iraq, sobre la marginació absoluta del 20% de la població sunnita després de la caiguda del règim i la destrucció total de les infraestructures bàsiques del país”.

Allà es van refer les diferents faccions d’Al-Qaida i més tard l’Iraq seria el bressol de l’Estat Islàmic. “La invasió de l’Iraq va donar peu a la inestabilitat i la sectarització de la regió. I és una ferida que continua oberta”.