Nathan Thrall, premi Pulitzer 2024: "Em sento culpable pel futur de les meves filles a Jerusalem"

BarcelonaNathan Thrall és un periodista i escriptor jueu estatunidenc que viu a Jerusalem. El seu últim llibre, Un dia a la vida d'Abed Salama (Periscopi en català, Anagrama en castellà), ha estat guardonat amb el Pulitzer de no-ficció 2024. A partir de la història real de l'accident d'autocar d'una escola bressol palestina en una excursió, Thrall reconstrueix la recerca desesperada d'Abed Salama per localitzar el seu fill Nidal, de 5 anys. Rebobina les històries personals i familiars de gent anònima i retrata amb tot detall la teranyina de despropòsits burocràtics i segregació en què viuen els palestins a Cisjordània. El que l'autor no es podia imaginar és que quatre dies després de publicar el llibre els atacs palestins del 7 d'octubre ho canviarien tot.

¿Com se li va acudir fer una novel·la sobre l'accident d'un bus escolar amb nens i nenes palestins que va passar totalment desapercebut a la premsa internacional?

— Feia uns quants anys que buscava una història que permetés explicar com viu la gent en comunitats tan segregades. Conviuen l'una al costat de l'altra, però sense gairebé cap interacció. A partir d'un incident així podria explicar la història més gran d'Israel-Palestina. Tenia clar que no volia partir d'una història de les que normalment apareixen als titulars, com una guerra a Gaza, una incursió a Jenin o un gran bombardeig. Volia mostrar el sistema real en què viu la gent, i l'única manera de fer-ho era escollir una història sobre un fet comú, que pot passar en qualsevol lloc del món, però que a Palestina és molt diferent, perquè les víctimes han de navegar en un sistema de control.

Es va passar anys fent entrevistes i recollint la informació per escriure el llibre, que finalment es va publicar el 3 d'octubre, pocs dies abans de l'atac de Hamàs.

— Teníem prevista una gira de presentació de sis setmanes als Estats Units i al Regne Unit amb l'Abed. Però amb el 7 d'octubre tot va canviar: ens van suspendre una quarta part dels actes. Als Estats Units van retirar fins i tot les falques publicitàries de ràdio i a Londres la policia va prohibir l'acte que havíem de fer en un auditori amb 400 persones. Probablement, si el llibre es publiqués ara les coses serien diferents, però encara hi ha molta censura. L'endemà que ens donessin el Pulitzer tenia programada una xerrada a Frankfurt, i els organitzadors també la van suspendre per por.

Por de què?

— Por de l'escàndol. I en el cas d'Alemanya, bàsicament, que se'ls apliqui aquesta terrible acusació d'antisemitisme, que inclou les crítiques totalment legítimes a Israel. És una manera de desacreditar qualsevol que parli de la vida dels palestins sota l'ocupació.

Com a periodista estatunidenc que viu a Jerusalem, com s'enfronta a la realitat de despossessió i segregació dels palestins?

— Un dels reptes quan vius allà és no permetre't normalitzar aquesta realitat. Cal no deixar d'anar a les comunitats de l'altra banda del mur. Però així és com viuen la majoria dels israelians: ho han normalitzat tot i el mur ja ni el veuen, encara que el tinguin davant dels ulls. Em sento com es devia sentir una persona blanca de Sud-àfrica que estigués contra l'apartheid.

Com explica aquesta manca d'empatia a la societat israeliana pel patiment dels palestins?

— En el nivell més bàsic, hi ha una mentalitat de "nosaltres o ells": molts jueus israelians, bàsicament, senten que el món hi està en deute. Pel patiment dels jueus al llarg dels segles, i en particular per l'Holocaust. Tota la resta es justifica a partir d'això. I, si els dius que potser el món està en deute amb els jueus, però els palestins no, o que els palestins eren la majoria en aquest lloc del món i que no volien que s'apoderessin de les seves terres per crear un estat que els exclogués, no tenen resposta. Només poden dir que en molts altres llocs del món han passat coses horribles. I que cal passar pàgina. El que no veuen és que això no és un tema de memòria històrica, que no és com els indígenes dels Estats Units, amb qui sempre els comparen. És avui que continua passant: el desplaçament, els refugiats de la guerra del 1948 que encara són vius i que no poden entrar a Palestina. Volen pensar que és una carpeta tancada, però el procés de colonització continua cada dia. I molts creuen sincerament que el món està contra ells. Aquesta és la ideologia que justifica el que està fent l'estat israelià. I això només pot passar sobre la base de la deshumanització dels palestins: per arrabassar a un poble la seva terra, i sotmetre'l a setge i subjugació durant més de mig segle, els has de veure com a xifres i no com a humans, com si fossin una amenaça demogràfica.

Com veu la crisi política dins d'Israel?

— Hi ha moltes divisions en la societat jueva israeliana sobre si Israel ha de ser un estat més o menys teocràtic i també sobre els jueus ultraortodoxos que no serveixen a l'exèrcit. Són divisions molt profundes, però no afecten la política cap als palestins. I, per tant, per a mi no és gaire rellevant si Netanyahu marxarà o no, perquè la gent que el substituiria no té una visió substancialment diferent d'Israel. L'ocupació no va començar amb Netanyahu. Va ser l'esquerra israeliana qui va crear el projecte de les colònies.

Al llibre també retrata amb detall la divisió entre els palestins i el paper que l'Autoritat Palestina ha jugat des dels Acords d'Oslo.

— El mateix Abed és un dels palestins que estava en contra d'Oslo i va predir sense equivocar-se que empitjoraria la seva situació. Perquè portaria més segregació, més restriccions de moviment. Perquè, fonamentalment, Oslo era un sistema de segregació: un sistema de separació de jueus i palestins, que ha sigut un desastre per als palestins. Havia de durar cinc anys i ja en són més de 30. I és l'estructura sota la qual viuen avui els palestins sotmesos a l'ocupació. L'Autoritat Palestina ha quedat totalment desacreditada perquè ara es veu com un subcontractista d'Israel. I encara estem lluny de veure una revolució entre els palestins que canviï aquesta realitat. Les enquestes diuen que la majoria de palestins volen que l'Autoritat desaparegui. Però com? No hi ha una organització política per aconseguir-ho.

Vostè té tres filles: com és criar-les en un ambient tan violent?

— Aquesta és la feina de la meva vida. Entenc que té uns costos, però m'he compromès a intentar fer avançar les coses, encara que crec que no veuré el final de tota aquesta injustícia. Aquests últims vuit mesos han sigut els més difícils: per primer cop la meva dona m'ha dit que no creu que puguem continuar vivint allà amb les nenes, perquè l'únic futur és més opressió i més vessament de sang. Jo, personalment, estic preparat per continuar, però cada cop em sento més culpable pel futur de les meves filles a Jerusalem"

Creu en la solució dels dos estats?

— No crec que hi hagi cap solució a l'horitzó. Ni dos estats separats ni un estat amb igualtat de drets de ciutadania per a tothom. Ens encaminem cap a l'expansió dels assentaments israelians de Cisjordània i la seva annexió a Israel, constrenyent els palestins en espais cada cop més petits. I això va en la direcció contrària d'una solució de dos estats o d'una solució d'un de sol. Gran part de la discussió sobre si els dos estats encara són possibles o si ja hem passat un punt de no retorn és una gran distracció del procés real sobre el terreny.

¿Com veu l'impacte d'aquesta deriva en la política estatunidenca pocs mesos abans de les eleccions del novembre?

— Està passant una cosa sense precedents: per primera vegada tenim un president nord-americà que veu que hi ha un preu a pagar per ser massa pro-Israel, per oposar-se als drets humans palestins. Tot i que Biden és còmplice d'aquesta guerra i de la massacre indiscriminada de Gaza, que malauradament s'està cometent amb bombes pagades amb els meus impostos, alhora sent una pressió per l'esquerra inèdita. No crec que ell i la seva generació canviïn d'opinió: no tallaran les ajudes a Israel i continuaran protegint-lo al Consell de Seguretat de l'ONU. Però el canvi és gradual i per primer cop han sancionat la violència dels colons. Les futures administracions demòcrates hauran de fer més.