Egipte vota en un nou xou electoral per continuar allargant el debilitat govern d’Al-Sisi

El CairePoc més de 10 anys després d'aconseguir el poder en un cop d'estat militar, el president d’Egipte, Abdel Fattah al Sisi, es prepara per revalidar un triomf aclaparador als comicis que arrancaran aquest diumenge al país i que li permetran estirar sis anys més el seu mandat al capdavant de la nació. A diferència de les seves dues eleccions anteriors, però, aquest cop el líder egipci arriba a la cita amb la popularitat desgastada per la greu crisi econòmica que travessa el país, i amb el desafiament de l’ofensiva d’Israel a Gaza obert.

Les eleccions –de tres dies i inicialment previstes per a la pròxima primavera– estan marcades sobretot pels greus problemes econòmics que pateix Egipte des dels sotracs provocats per la pandèmia i per la invasió russa d’Ucraïna, que van fer evidents els dèbils fonaments de la seva economia i el model de creixement perseguit per El Caire durant l’última dècada.

En els últims dos anys, Egipte ha sofert una fuga de capitals massiva, ha devaluat prop d’un 50% la seva moneda, i està tenint seriosos problemes per finançar la importació de productes bàsics, la qual cosa ha situat la inflació a màxims històrics propers al 40% i ha minat el poder adquisitiu de la majoria. Passats els comicis, a més, s’esperen més mesures d’austeritat i una nova devaluació monetària, que amenaça de disparar encara més la inflació. 

La cita també s’ha vist condicionada per la devastació de Gaza, que ha situat les autoritats egípcies, inclòs Al-Sisi, en la difícil posició d’haver de gestionar amb destresa situacions sovint contradictòries: les seves bones relacions amb Israel i Occident; un suport social intern molt ampli i transversal a la causa palestina, que tradicionalment ha actuat de catalitzador de protestes contra el govern, i la voluntat d’erigir-se en valedor del poble palestí.

“En general, Al-Sisi no està a prop d’on va ser abans de les eleccions del 2014 o del 2018; és una situació molt diferent”, apunta Maged Mandour, un analista polític egipci. “La participació serà molt important per a ell, perquè vol [projectar] la idea que és aquest líder popular que rep un altre mandat per impulsar decisions econòmiques extremadament doloroses –afegeix–, però la majoria de la gent s’està prenent les eleccions com un no-esdeveniment”. En aquest context, la gestió de la crisi de Gaza “ha tingut resultats dispars, ja que l’ha ajudat en determinades àrees, però no tant en d’altres”, considera Mandour. 

Sense garanties democràtiques ni oposició

Els processos electorals a Egipte al llarg de l’última dècada han estat procediments sense garanties democràtiques enginyats per les poderoses agències de seguretat del país de la mà d’un aparell estatal ben greixat i amb certa capacitat per ajudar a mobilitzar votants, sobretot entre el funcionariat, grans empreses i classes baixes, segons han documentat ONGs i mitjans de comunicació. En les dues últimes eleccions, Al-Sisi va endur-se el 97% dels vots, però la participació no va superar el 50%.

Els pocs partits de l’oposició organitzada que encara es mantenen actius, tot i que sense gaire espai de maniobra per fer política i amb molt poca implantació popular, han tornat a encarar aquests comicis dividits en dos fronts difícils de salvar: els que aposten per participar-hi per mantenir-se actius encara que no existeixin garanties democràtiques, i els que consideren que fer-ho és contraproduent i afavoreix els interessos de les autoritats. 

En aquesta cursa electoral, la figura de l’oposició que més expectativa ha generat ha estat l’exdiputat d’esquerres Ahmed Tantawi, però el seu equip va decidir retirar-se de la cursa al final del procés de recollida d’avals ciutadans per poder-se presentar, al·legant una campanya estatal d’intimidació, persecució i espionatge, que les autoritats han negat.

D’aquesta manera, els únics candidats comparsa que acompanyaran Al-Sisi a les urnes són tres figures poc conegudes entre el públic general: el líder d’un dels principals partits oficialistes al Parlament, Hazem Omar; el d’una formació nacionalista liberal històrica que ara com ara no té cap implantació, Abdel Sanad Yamama; i el líder d’un partit minoritari d’esquerres que és l’únic que forma part de l’oposició tolerada, Farid Zahran.