A què es deu la contenció de l’Iran davant els atacs d’Israel?
Tel-Aviv ha creuat moltes línies vermelles en els últims mesos, però això no s'ha traduït en una resposta contundent de Teheran
Des dels dies posteriors a l'atac del 7 d'octubre, l'especulació sobre una guerra regional que impliqués l'Iran i els Estats Units ha estat objecte d'incomptables articles. Des de llavors, Israel ha creuat totes les línies vermelles de Teheran –el bombardeig sobre el consolat iranià a Damasc o l'assassinat del líder de Hamàs, Ismail Haniyeh, a la capital iraniana–, però no ha arribat la temuda escalada que havia de desencadenar una guerra total a la regió. Fins ara l'acció més contundent del règim dels aiatol·làs va ser el llançament telegrafiat d'uns 300 míssils i drons contra Israel, la majoria neutralitzats per l'escut antimíssils de l'estat hebreu. ¿Serà l'assassinat del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, el detonant de l'anunciada guerra?
Probablement no. Aquest bombardeig tampoc provocarà una entrada directa de l'Iran en el conflicte. I això és així per dos motius. En primer lloc, perquè Teheran no pot competir amb Israel en una guerra simètrica entre els exèrcits respectius. A més, els dos països no tenen una frontera terrestre comú; estan separats per més de 1.500 quilòmetres. Per tant, una guerra entre ells tindria lloc al cel, i la força aèria israeliana, equipada amb caces bombarders estatunidencs F-14 i F-35 d'última generació, és molt més poderosa que la seva homòloga iraniana, que compta amb antics MIG russos o els F-14 estatunidencs fabricats i rebuts abans de l'adveniment de la República Islàmica el 1980. Així mateix, els diversos sistemes que formen l'escut antimíssils israelià és tecnològicament molt superior a les bateries antiaèries de les quals disposa l'Iran.
Ara bé, això no vol dir que l'Iran sigui completament impotent en el seu conflicte amb Israel. Si en lloc de llançar un atac telegrafiat, com l'abril passat, ho fes per sorpresa i amb un número més elevat de drons i míssils, potser Teheran podria perforar, encara que fos parcialment, l'escut antimíssils israelià i provocar víctimes mortals. Al seu abast també tindria una mesura que suposaria un xoc per a l'economia del món sencer: segellar l'estret d'Ormuz, per on circula el 25% del consum mundial de petroli, la qual cosa provocaria a curt termini que el seu preu es disparés, i a mitjà termini, un problema seriós d'abastiment a escala mundial.
En tots dos casos, això arrossegaria els Estats Units a la guerra, un escenari que el règim iranià vol evitar de totes totes, ja que posaria en perill l'existència mateixa del règim. I aquesta és la raó més poderosa per la qual l'Iran està mostrant una actitud de contenció durant els últims mesos. Les recurrents revoltes internes –l'última fa dos anys arran de la mort de la jove Mahsa Amini– mostren que el suport popular al règim s'ha erosionat durant les últimes dues dècades. I el Guia Suprem, Ali Khamenei, ho sap. En cas d'una guerra contra Washington, l'estat es veuria afeblit, i els seus exèrcits potser no tindrien prou força per sufocar les pròximes protestes. A més, també podria provocar la destrucció de les seves valuoses instal·lacions nuclears.
Càlculs molt exactes
Malgrat la imatge que sovint es dona de la cúpula iraniana en molts mitjans occidentals, com si fos fanàtica i irracional, la realitat és més aviat la contrària. Khamenei i l'aparell de la República Islàmica és depositari d'una experiència de 3.000 d'anys en la gestió d'un gran estat, des d'aquell Imperi Persa present a les cròniques de l'Antiga Grècia.
La política exterior iraniana ha estat sempre sofisticada i cautelosa. Entre els seus objectius hi figura assolir l'hegemonia a l'Orient Mitjà, i és per això que ha invertit molts recursos durant anys en reforçar una constel·lació de milícies afins a la regió, com Hezbollah, els houthis al Iemen o les Forces de Mobilització Popular de l'Iraq. Ara bé, per damunt d'aquest desig geopolític hi ha un interès suprem: la supervivència de la República Islàmica. Fent un símil amb el joc dels escacs, totes aquestes milícies representen peons, cavalls o alfils en el tauler geostratègic, però un bon jugador mai faria cap moviment per preservar qualsevol d'aquestes peces si posés en perill el rei.
Si l'Iran reacciona, és molt més probable que ho faci a través de la intensificació dels atacs contra Israel d'aquestes altres milícies, o fins i tot d'atemptats contra interessos israelians en tercers països, més que no pas amb una guerra regional.