Desolació, runes i camps erms: el retorn resilient dels desplaçats al sud del Líban
La gent comença a tornar a casa disposada a començar de zero
Aita el-Xaab (sud del Líban)Aita el-Xaab, una localitat libanesa a un quilòmetre de la frontera amb Israel, ha estat esborrada de la faç de la terra. Després de la retirada de les tropes israelianes del sud del Líban, en compliment de l'acord d'alto el foc del 27 de novembre, el que queda del llogaret és amb prou feines una ombra. Un cop expirats els 60 dies de treva amb Hezbollah, Israel, amb la mediació dels Estats Units, va prorrogar fins al 18 de febrer la seva sortida del país i manté presència militar en localitats de l'est de la frontera libanesa.
ZONA D'OCUPACIÓ ISRAELIANA
Fins el 27 de gener
líban
Situació actual
Beirut
Marjayoum
LÍBAN
síria
Kiam
riu Litani
ISRAEL
Tir
mar Mediterrani
ISRAEL
Bint Jbeil
Naqoura
Aalma el-Xaab
Aita el-Xaab
5 km
alts del Golan
Les escenes són apocalíptiques. Ni l'envestida d'un terratrèmol no hauria deixat aquest nivell de destrucció. Entre la pols i les ruïnes, sentim un plor. Darrere d'una muntanya de runa, on abans hi havia una casa, trobem la Fatma intentant calmar el seu fill Musa Sadr, de dos mesos, a qui van posar el nom en honor al fundador del moviment xiïta Amal. Asseguda amb el nadó als braços, està envoltada pel seu marit, els seus germans i el seu pare, i fumen una arguila, la tradicional pipa d'aigua, mentre conversen. Acaben de tornar a Aita el-Xaab, que abans de la guerra tenia 12.000 habitants, i no en pensen tornar a marxar.
Amb una barreja de cautela i desconfiança, Ahmad Mohammad, el pare de la Fatma, s'acosta a saludar. "Salam aleikum", ens diu amb la mà sobre el pit, marcant una distància subtil. Quan li preguntem què sent en veure la seva llar reduïda a runes, respon amb solemnitat: “Reconstruirem el que han destruït i tornarem a crear els nostres records”. Per ara, ha decidit instal·lar una carpa al costat de les ruïnes, amb un generador per alimentar una petita nevera de càmping i un televisor.
D'una vella capsa metàl·lica en treu dos cigarrets embolicats a mà i ens n'ofereix un. "Aquest tabac el cultivem aquí. Mai he fumat un altre tabac que no sigui el meu", sentencia. Però els camps d'Aita el-Xaab han perdut dos anys de collita: el passat, perquè la guerra va impedir recollir la sembra; aquest any, perquè no hi va haver ningú per cultivar-la. La terra espera, igual que els seus habitants, el moment de renéixer. És difícil imaginar un retorn a la normalitat després de tanta devastació, però aquesta és la resiliència libanesa.
Khiam és un altre dels pobles xiïtes, d'uns 28.000 habitants, que s'han alliberat fa poc de l'ocupació, un feu històric de la "resistència" contra Israel. Aquí tampoc ha quedat cap casa dreta, ni cap mesquita ni escola. L'Institut públic de secundària Al Badr és només un esquelet de quatre plantes. Al pati hi ha pupitres, cadires i pissarres escampats per l'explosió d'un atac aeri israelià. A l'entrada, un cràter a terra és testimoni del brutal impacte.
De sobte, apareix Ahmad Abu Sheif, un nen de 12 anys. Es queda dret davant de l'escola destruïda, contemplant l'escena. "Jo vaig estudiar allà. Sento molta ràbia al veure que la meva escola ja no existeix", ens diu, mentre es gira per mirar casa seva, que també va rebre l'impacte de l'artilleria.
Seguim el nostre viatge cap a l'oest de la frontera. La carretera que porta a Naqoura revela un altre paisatge de desolació. Literalment, aquesta localitat, a escassos quilòmetres d'Israel, jeu sobre ruïnes. A davant hi ha cartells amb les fotos de màrtirs de Hezbollah que evoquen els monticles de terra de tombes improvisades.
Al costat d'una casa desplomada, asseguda en una cadira de plàstic, hi ha Umm Hussein, una mare que ha perdut dos fills en el que anomena "victòria divina de Hezbollah". La seva veu ressona amb orgull, repetint l'eslògan que el Partit de Déu difon com una veritat inqüestionable, mentre al seu voltant només queda runa i cicatrius de guerra.
Però Israel no només va castigar amb foc les localitats xiïtes que va arrabassar a Hezbollah entre l'octubre i el novembre, sinó també pobles cristians com Aalma el-Xaab, on el 70% dels habitatges han estat destruïts o danyats. El centre històric d'aquesta petita comunitat va ser destruït després de combats ferotges contra membres de la milícia libanesa que van ocupar els habitatges, aprofitant que la població havia fugit a partir de l'1 d'octubre, quan va començar la invasió israeliana.
La Mariam i el seu marit, George Attar, hi han tornat per unes hores per avaluar els danys a casa seva. Han tingut sort: l'edifici encara hi és. Al seu voltant hi ha tres cases reduïdes a pols. La Mariam treu al carrer bosses d'escombraries plenes de restes d'aliments enllaunats i refrigerats. Ens convida a un cafè àrab al porxo i ens confessa, amb les celles arrufades: "Han dormit aquí, menjat aquí, viscut aquí. Trobem maquinetes d'afaitar al bany, van fer servir els nostres llençols, les nostres tovalloles, tot el que hi havia a la casa".
El ressentiment es barreja amb el desconcert. Aita el-Xaab , Khiam, Naqoura , Aalma el-Xaab ... els noms de pobles que avui són sinònim de destrucció. Però també de resistència. Perquè si alguna cosa ha demostrat el sud del Líban és que, per més que la guerra esborri els murs i la història, sempre hi haurà algú disposat a tornar i a començar de nou. Aquí la vida s'aferra a la terra amb la mateixa obstinació que els seus habitants.
