Benvolguts lectors, si fa uns deu anys vau tenir la bona fortuna d’anar al teatre a veure l'obra Incendis, del libanès Wajdi Mouawad, a càrrec del grup La Perla 29, ja vau tenir el privilegi d’entendre de què va això del Líban. M’explico.
Quan començaven els assajos, entre nosaltres Muawa Najwi era poc conegut. Segons avançaven els primers assajos, el director Oriol Broggi em va demanar consell. Alguna cosa passava que no copsaven bé el cor de l’obra. Ho vaig fer amb molt de gust. D’entrada havien pensat que la trama anava de terrorisme jihadista, Al-Qaeda o ISIS, amb un malaurat primer cartell on apareixia Clara Segura que semblava la viuda d’un jihadista, o una monja de clausura. Jo els vaig explicar (vaig anar molts cops als assajos) que el problema del Líban, i de la violència al Líban, era… el Líban!
El 1975 esclata la guerra civil, amb dos bàndols molt heterogenis enfrontats a mort. D’una banda, una coalició entre l’esquerra libanesa i una varietat de grups palestins: Al-Fatah, FPL, PDLP, etc. I de l'altra, el cantó cristià: grups maronites, grecoortodoxos, etc. I cadascun d’aquests conceptes incloïa diverses milícies, totes ben armades i mirant-se de reüll. Israel, posats a equivocar-se ja, va decidir donar suport a les diverses milícies cristianes: els Tigres de Gemayel, la Falange Libanesa, les Forces Libaneses i algun altre.
Israel pensava així liquidar el problema… no de Hezbollah, que encara no existia, sinó el problema de Fatahland, és a dir, fer fora els palestins del Líban. El 1978, a causa de les lluites a la zona, l'ONU (que no perd mai l’oportunitat d’equivocar-se) va crear la força FINUL. Ho dic bé, el 1978, i encara hi és, però encara no sap ben bé quina és la seva funció. Interposició? De debò?
Fins a la línia del riu Litani
Així que el 1978 Israel entra al Líban, fins a la línia… del riu Litani! Més tard es retira, però el 1982 (no el 2006!) comença la traca més grossa. Israel hi entra militarment el 6 de juny, i en vuit dies es planta a Beirut, encercla l'OAP i s'instal·la a la part est de la capital. S'hi està un parell d’anys, quan marxa cap al sud i es queda a la franja entre el riu Litani i la frontera amb Israel. Després vam entendre que els palestins ja estaven amortitzats i que amb aquella invasió havia creat el monstre Hezbollah. L’anterior milícia xiïta, Amal, també va quedar amortitzada.
Israel va quedar-se al sud del Líban fins a l’any 2000, quan es va retirar. Gran victòria? Doncs està a la vista. Entre els anys 80 i el 2000, error majúscul, Israel intenta crear l’ESL (Exèrcit del Sud del Líban), amb el major Haddad (que va morir de càncer) i el general libanès cristià Antoine Lahad. El 1988 una noia libanesa amiga de la família li va disparar diversos trets al pit. Quan el 2000 Israel se’n va del Líban, què passa amb els 2.000 milicians de l’ESL i les seves famílies? Ja us ho podeu imaginar…
I així arribem al 2006: nova invasió militar d'Israel –aquest cop ja contra Hezbollah–, diverses setmanes, molts morts, i Israel es torna a retirar, més aviat derrotat, sobretot políticament perquè no ha obtingut cap dels seus objectius.
¿I ara Israel, més ben dit Netanyahu, diu que entrant militarment al Líban fins al riu Litani resoldrà les seves guerres?
Per ajudar els de La Perla 29, que s'anaven quedant a quadros, vaig col·laborar per muntar un viatge (dels actors) al Líban, amb accés al sud del país acompanyats pas a pas d’oficials espanyols de la FINUL (es van portar al 100%). Van visitar Khiam, feu de Hezbollah; van visitar Marjayoun, feu dels cristians maronites; tothom els va acollir molt bé, van tornar, i van dir-me: “Ja ho hem entès, és… el Líban”. L’èxit de l'obra va ser espectacular, molts espectadors sortien plorant. I el Líban té cinc milions d’habitants.