Crònica des d'un camp de supervivents: "Coneixem molta gent que encara està sota la runa"

Osmaniye (Turquia)Quan saben que la xifra de morts ja supera els 21.000 entre Turquia i Síria, miren les seves tendes de campanya i s'adonen de la sort que van tenir. El camp de damnificats pel terratrèmol d'Osmaniye, ciutat situada al nord de la devastada província turca de Hatay, és ple d'aquells que van tenir temps de sortir corrents de casa seva abans que s'esfondrés l'edifici on vivien o, simplement, les bigues i els sostres dels quals van suportar la ferocitat dels terratrèmols. Aquests darrers edificis també hauran de desaparèixer, ja que alguns encara cauen. Per tant, tots els habitants del camp saben que mai més tornaran a casa seva. Costa, però s'han de sentir afortunats.

Safates de plàstic amb menjar, ampolles d'aigua, productes de primera necessitat i cues per tot. És la situació d'emergència que es viu en un camp on conviuen més de tres mil persones en les més de 300 tendes de l'AFAD, l'agència governamental de rescat i emergències. L'espai, no massa extens, ha de poder incloure tantes tendes que la separació entre elles és de menys d'un metre. Allà hi conviuran centenars de famílies. Expliquen que tot els sembla bé, que els donen menjar i que estan agraïts. També ho estan amb tot aquell que ara mateix ha vingut a ajudar: milers de voluntaris s'han mobilitzat. “Vivim fora, però som d'aquí. Vam veure que la situació era horrible i vam decidir venir”, afirma un d'ells. Un gest tan senzill com portar llet. Al costat, una noia també emplena gots de llet a qui ho demani: “Molta gent ha decidit marxar, però nosaltres no ho podem fer, la nostra família és d'aquí. Coneixem molta gent que està sota la runa o molta que dorm al carrer. Per sort, el nostre edifici no va patir cap desperfecte i podem continuar dormint a casa”, explica. Perquè a Osmaniye fins a 180 edificis han patit desperfectes o han caigut.

Una altra família ens recorda que, per desgràcia, ja tenen força experiència en això d'abandonar-ho tot. Són de Síria: deu anys després de deixar-ho tot, ho han tornat a perdre tot. Un dels membres, de 20 anys i amb rostre encara d'infant, explica que quan el terratrèmol es va produir van despertar-se i van arrencar a córrer: “La meva germana va agafar el seu nadó de 4 mesos i va sortir disparada”, recorda. Dos minuts després l'edifici era una muntanya de runa i cadàvers. Ara que són vius i ho poden explicar encara pateixen el racisme que ja patien abans per ser sirians. “Ens diuen que des que vam arribar a Turquia tot ha empitjorat, que hi ha hagut un terratrèmol, que tot és més car. Quan agafem menjar ens pregunten què hem vingut a fer aquí. Jo he vingut aquí perquè a Síria hi ha una guerra”, explica. Fa onze anys que viuen a Turquia, parlen turc i mai han volgut marxar a Europa; per tant, explica que estima el país. Però s'estranya quan afirma que senten un tracte molt diferent dins el camp, com si no mereixessin la mateixa ajuda que tothom: “Dormim gairebé vint persones aquí, tots sirians”. Si ets turc, això no passarà: una família per tenda.

La gira d'Erdogan

Des que el terratrèmol va sacsejar el sud del país, el president turc ha donat tombs allà on ha afectat. I precisament avui era el torn d'Osmaniye. Davant l'onada de crítiques al govern per no arribar a tots els indrets on van caure edificis i el dèficit d'ajuda humanitària, el president turc va acceptar “problemes” en les primeres 24 hores –crucials quan es tracta d'edificis ensorrats amb gent viva dins–, però va aclarir que ara ja s'estava fent tot bé. “I demà serà millor”, va afegir.

Perquè allà on va, diu que ho reconstruirà tot en un any i donarà deu mil lires a cada família, uns 500 dòlars. Molts turcs, però, no perdonen que el seu govern els hagi abandonat en les primeres hores del terratrèmol, crucials per salvar el nombre més gran de vides. Quatre dies després del sisme, les esperances dels turcs s'acaben al mateix ritme que les idees d'Erdogan per consolar la seva població.