La crisi entre Israel i l'Iran porta el Pròxim Orient a terreny desconegut

El CaireUna de les sorpreses que va deixar l’atac que l’Iran va llançar dissabte passat a Israel, en resposta al bombardeig de l’exèrcit israelià al consolat iranià de Síria, va ser la intervenció de diversos països àrabs. L’exitosa defensa d’Israel va ser en gran manera possible gràcies a una incipient arquitectura de seguretat regional, impulsada pels Estats Units els darrers anys, que va tenir en l’atac iranià la seva primera prova de foc. Però igualment significatiu va ser l’estès silenci que, a continuació, va acompanyar la gesta entre les capitals àrabs.

Era una nova mostra dels cada cop més difícils equilibris que molts països de la regió s’estan veient forçats a mantenir arran de l’ofensiva genocida de Tel-Aviv a Gaza i de la seva agressivitat contra Teheran, que ha desencadenat una preocupant espiral de violència a la zona. El tauler del Pròxim Orient s’ha sacsejat amb força. I la perspectiva d’un deteriorament, per un error de càlcul en qualsevol dels fronts oberts o per una invasió de Rafah, a la Franja, amenaça d'agitar-lo encara més.

Els països on més alarma va generar l’atac de Hamàs contra Israel, i sobretot la resposta israeliana, van ser els veïns, Jordània i Egipte, que són els que més anys fa que mantenen relacions amb Tel-Aviv. Els governs d’Amman i del Caire han intentat des del principi trencar l’espiral de violència, perquè aquesta els obliga a fer malabars amb els seus vincles amb els Estats Units i Israel i l'ampli suport de les seves poblacions a Palestina. A Jordània, on prop de la meitat de la població és d’origen palestí, fa mesos que hi ha grans mobilitzacions per Palestina i les forces de seguretat les han reprimit per contenir la indignació. En una nova mostra d’incomoditat, diumenge passat el govern jordà va admetre haver interceptat objectes voladors en el seu espai aeri (els drons iranians que apuntaven a Israel), però no va citar ni l'Iran ni Israel, i va al·legar haver-ho fet per la “seguretat” dels ciutadans.

A Egipte, on fa més d'una dècada que estan prohibides les manifestacions, les autoritats van intentar primer canalitzar la ràbia social amb protestes impulsades per sectors oficialistes. Però van rectificar ràpidament després que algunes s'escapessin del seu control i es critiqués la seva falta de contundència amb Israel i de mesures més valentes per ajudar Gaza, ja que Egipte comparteix amb la Franja l’única frontera fora de territori israelià.

El Golf Pèrsic en tensió

L’atac de Hamàs del 7 d’octubre, l’ofensiva israeliana contra Gaza i l’escalada amb l’Iran també representen un important revés per a les potències àrabs del Golf Pèrsic, que els darrers anys havien apostat per rebaixar la tensió amb Teheran, normalitzar relacions amb Israel i aparcar la causa palestina per centrar-se en el seu desenvolupament econòmic.

Tot i que cap d’elles, amb els Emirats Àrabs Units al capdavant, seguits per l’Aràbia Saudita des d’una distància prudencial, han mostrat senyals d’haver-se replantejat una decisió que perceben estratègica, les sacsejades actuals estan tensant les costures d'aquesta relació, en la qual també havien confiat Tel-Aviv i Washington malgrat la seva àmplia impopularitat.

Ara, l’escalada entre Israel i l’Iran és el que els col·loca en una posició més compromesa. Abu Dhabi i Riad han assegurat que no van obrir l’espai aeri a avions de combat per interceptar drons i míssils iranians durant l’atac a Israel. Però tots dos van compartir informació que va contribuir a l’operació defensiva, segons ha informat el diari Wall Street Journal. Des de llavors han redoblat l’activitat diplomàtica per contenir la situació, sumant-se així als esforços d’una tercera potència consagrada com la gran mediadora de la zona: Qatar.

“Des de la perspectiva del Golf, aquesta escalada entre l’Iran i Israel està intrínsecament lligada a l’agressió a Gaza, i entenen que com més continuï l'embat contra Gaza, hi haurà més efectes secundaris i complicacions, tant en relació amb l’entorn de seguretat regional com amb la dinàmica de seguretat dels [respectius] règims, i crearà més pressió sobre aquests perquè actuïn contra Israel”, assegura Umer Karim, un expert en política saudita del Centre Rei Faisal de Recerca i Estudis Islàmics.

A l’interior de l'Iran, l’escalada es viu amb preocupació, i s’ha traduït en un major desplegament de seguretat, inclosa la policia de la moral, almenys a Teheran, i d’una major repressió judicial, segons han informat mitjans locals.

Els 'proxies' de l'Iran

Als països on hi ha moviments i grups armats que més o menys tenen el suport de Teheran, i amb una agenda més combativa contra Israel i la presència de tropes dels Estats Units a la regió, l’augment de la violència també representa una preocupant font addicional d’inestabilitat. Al Líban, que viu immers en una de les crisis polítiques i econòmiques més profundes del món, Hezbollah i Israel porten des de l’octubre embrancats en l’intercanvi de cops més greu des de la guerra que van protagonitzar l’any 2006. Aquests s’han concentrat fins ara a la frontera, d’on han hagut de desplaçar-se desenes de milers de civils. I els atacs d’Israel han matat ja al sud del Líban unes 350 persones, inclosos desenes de civils.

Des del Iemen, el moviment houthi porta des de finals de l’any passat atacant vaixells al mar Roig per fer pressió per acabar amb la massacre de Gaza. Amb les seves accions, que han deixat congelat un acord de pau que estaven a punt de firmar amb Riad després d’una dècada de guerra, el grup ha pertorbat una artèria clau del comerç marítim global.

Mentrestant, a l’Iraq i a Síria, diversos grups armats també van dur a terme entre novembre i febrer desenes d’atacs contra posicions de tropes estatunidenques a la zona, que van ser al seu torn un dels motius esgrimits per Washington per ordenar un fort desplegament militar a la regió dissenyat també per blindar Israel. Les milícies van frenar les accions després de matar tres soldats nord-americans en una base a Jordània, però en les últimes setmanes, i enmig de l’escalada entre Israel i l'Iran, han tornat a fer gestos d’estar disposats a actuar.

“La trajectòria de l’actual escalada pot dependre, en última instància, de la determinació de les poblacions nacionals i del suport dels aliats internacionals”, apunta Mohammed al-Basha, un investigador iemenita del grup d'anàlisi Navanti. “La prudència i pragmatisme seran crucials per determinar el camí cap endavant, ja que les dues parts [Israel i l’Iran] sospesen els costos i les conseqüències d'una escalada més gran”, considera.