La Ciutat Vella de Jerusalem, militaritzada per la guerra de Gaza
Milers de policies i soldats israelians bloquegen l'entrada a l'Esplanada de les Mesquites per evitar protestes
Enviada especial a JerusalemCentenars de soldats i policies israelians blindaven aquest matí totes les portes de la muralla que envolta la Ciutat Vella de Jerusalem. Armats amb fusells automàtics i escopetes de bales de goma, el desplegament de seguretat era molt més visible del que és habitual a la capital de les tres grans religions monoteistes. Jawad Masri arribava amb la catifa a la mà per resar a la mesquita d’Al-Aqsa: teòricament estava permès l’accés només als més grans de 50 anys i ell en té 54, però tot i així no l’han deixat passar: "Fan el que volen", lamenta quan marxa. Els palestins de Jerusalem Est fa 14 dies que veuen a les pantalles els bombardejos a Gaza, sense saber si els seus amics i familiars són vius o morts i l’ambient està carregat d’una barreja de ràbia i incertesa. La tensió pot esclatar en qualsevol moment, i en plena onada de protestes als països àrabs, l’últim que vol Israel són aldarulls al tercer lloc més important per a l’Islam. A la mesquita construïda pels omeies hi resen habitualment milers i milers de persones, i avui amb prou feines eren uns pocs centenars.
A la porta de Damasc, que condueix als barris cristià i musulmà de la Ciutat Vella, hi havia més soldats i periodistes que fidels. Segons mitjans israelians, 2.500 agents, soldats i voluntaris de grups extremistes patrullaven els carrers, deserts de turistes: es fa molt estrany caminar per la Via Dolorosa sense ningú al voltant, un dia que habitualment estaria bullint d’activitat. Moltes de les botiguetes on venen menjar, fruits secs, souvenirs, roba i tota mena de quincalles estaven tancades. Ziad, que regenta una petita cafeteria, tenia les portes de l'establiment mig tancades per precaució. A dins, uns quants homes grans jugaven a cartes. Més endavant l’amo d’una paradeta de falàfel, les populars mandonguilles de farina de cigró, lamentava que la policia l’obligava a tancar a les cinc de la tarda, molt abans del que és habitual. En acabar la pregària, els homes s’afanyaven a tornar a casa, després de comprar pa i quatre queviures. Els carrerons buits, i els veïns tancats a casa.
Ahed Rashik, que regenta un cafè al carrer de Qatanin, just a tocar de la porta d’accés a la mesquita, el Temple de la Roca i el Mur de les Lamentacions, sí que ha pogut entrar a la mesquita i explica que l’imam "ha demanat paciència, ha dit que l’alliberament trigarà temps i costarà vides, però que no perdem l’esperança". Assegura que encara hi ha més soldats que el 2017, quan es van produir els aldarulls contra la instal·lació d’arcs detectors als accessos de la mesquita. L’abril passat també es van produir protestes quan l’exèrcit israelià va entrar a la mesquita en un res durant el Ramadà. Rashik, membre d’Al-Fatah, el partit laic de Iàsser Arafat i de l’actual president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, creu que l’atac de Hamàs "ha tornat a posar la causa palestina a l’agenda dels països àrabs i de tot el món".
"La guerra no va començar el 7 d’octubre, ve de fa 75 anys: els palestins primer volíem tenir tota la nostra terra, i al final, com que els països àrabs no ens ajudaven i totes les grans potències feien costat a Israel, vam acceptar quedar-nos només en una petita porció, a les fronteres de 1967 [les anteriors a la guerra en què Israel va acabar ocupant Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est]", recorda. I continua repassant les etapes del conflicte: "Vam signar els acords d’Oslo, però Israel no va aturar mai la neteja ètnica i va continuar els atacs. L’ONU va dir que hi hauria un estat palestí i això no ha passat mai". "Hi havia israelians que volien la pau, i a [l’ex primer ministre israelià Yitzhac] Rabin el va matar un extremista jueu. I avui tenim un govern a Israel amb la ultradreta". Està convençut que cap país àrab no els ajudarà i admet que, per molt que no li agradi, la popularitat de Hamàs ha crescut des de l’atac: "No perquè siguin islamistes, sinó perquè són els únics que encara resisteixen a l’ocupació".
La memòria del 48
No gaire lluny trobem Nabil Ahed, que veu el que està passant des dels ulls d’un octogenari. Tenia cinc anys quan el 1948 la seva família va ser desplaçada de Haifa, que avui és la tercera ciutat d’Israel. Ens rep a casa seva, envoltada d'habitatges on s’han establert colons, clarament visibles perquè hi onegen banderes israelianes i de tant en tant fan sonar música religiosa a tot volum.
Al seu barri sí que hi ha hagut aldarulls, cada vespre, quan joves que no tenen res a perdre surten a protestar pels morts de Gaza. "És evident que Israel està atacant els civils de Gaza i que busca un desplaçament massiu dels palestins que hi viuen. És pitjor que el que va passar el 1948, perquè aleshores la tecnologia militar no era tan potent com ara", lamenta amb el gest desencaixat. Diu que no confia en cap govern de la regió, perquè, com fa 75 anys, "tots són corruptes i volen estar bé amb les grans potències". I per a ell l’Autoritat Palestina no és una excepció: "També són corruptes i en tots aquests anys només han fet de policia de l’ocupant", constata, en referència a la col·laboració en matèria de seguretat entre el règim de Mahmud Abbas i les autoritats israelianes.
Només confia que les mobilitzacions massives d’aquests dies a Jordània, el Líban, l’Iraq, el Marroc i altres països acabin fent que acceptar el reassentament dels palestins de Gaza sigui un preu massa car a pagar per a règims que ja tenen molt poca legitimitat: "Espero que no puguin contenir la gent: de vegades l’esponja no pot absorbir més aigua".