Cinc claus per entendre la magnitud de l'atac de l'Iran contra Israel

BarcelonaTot i que molt anunciat, l'atac de l'Iran contra Israel d'aquest cap de setmana no té precedents i marca un punt d'inflexió a la regió de conseqüències imprevisibles. A continuació, cinc claus per entendre què ha passat i què pot passar:

L'Iran va llançar dissabte a la nit una onada de drons i de míssils contra territori israelià, un fet sense precedents. En total es calcula que l'Iran ha disparat fins a 300 projectils contra Israel, la immensa majoria dels quals han pogut ser interceptats pel sistema de defensa aèria israelià. Segons l'exèrcit hebreu, el 99% dels drons i míssils han estat abatuts abans de tocar a terra. Com a conseqüència, l'atac pràcticament no ha provocat danys materials ni tampoc víctimes civils. De moment només hi ha constància d'una nena ferida.

Les sirenes antiaèries van sonar durant la matinada per tot Israel i una part de la població va passar la nit en búnquers davant l'amenaça iraniana. Israel, com el Líban, Jordània i l'Iraq, van tancar l'espai aeri, però aquest diumenge ja l'han reobert.

És la "venjança", en paraules del règim dels aiatol·làs, per l'atac israelià de fa dues setmanes contra el consolat iranià de Damasc, a Síria. En aquell atac, Tel-Aviv va matar set membres de la Guàrdia Revolucionària de l'Iran, entre els quals hi havia alts càrrecs. Des del primer moment, Teheran va assegurar que respondria amb contundència contra Israel. De fet, l'Iran ha invocat l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides per justificar els bombardejos d'aquesta matinada com a “legítima defensa”.

Les amenaces havien estat insistents en els últims dies, com també les crides dels Estats Units advertint Teheran que s'ho pensés dos cops abans de prémer el botó. Fins ara Teheran mai s'havia atrevit a atacar directament Israel. Sí que ho havia fet indirectament, a través d'organitzacions vinculades al règim iranià com, sobretot, Hezbollah, al Líban, o els rebels houthis del Iemen.

La clau, ara mateix, es troba en la resposta de Benjamin Netanyahu. L'Iran considera "conclòs" l'atac per venjar el bombardeig contra el consolat de Damasc, però ja ha advertit que si Tel-Aviv contesta les represàlies iranianes seran molt més dures. Certament, ha estat un atac mesurat, en la preparació i en l'execució: Teheran, que havia avisat, ha limitat la dimensió de la seva resposta per evitar escenaris pitjors. 

A l'altra banda del tauler, Israel té ara dues opcions sobre la taula. La primera és apostar per la desescalada i no atacar Netanyahu, de manera que fins i tot podria treure pit sobre l'eficàcia de la seva defensa aèria i vendre-ho com una mena de victòria davant de Teheran, que no ha aconseguit penetrar el cel israelià. La segona és apostar per castigar l'Iran amb la mateixa moneda, perquè les imatges de Jerusalem rebent una pluja de projectils iranians deuen pesar en les reunions d'emergència del govern israelià. Aquest últim escenari fa témer una escalada encara pitjor –i ben imprevisible– a la regió, tot i que no està clar que sigui l'escenari que més convingui als dos països.

Les relacions entre Washington i Tel-Aviv no estaven en el millor moment. En les últimes setmanes Joe Biden havia criticat la gestió que Netanyahu estava fent de la brutal guerra contra Gaza, i havia arribat a dir que estava cometent "un error". Però davant les amenaces d'un atac de Teheran, la Casa Blanca havia tornat a tancar files amb Israel. El missatge des dels EUA era clar: si l'Iran ataca Israel, nosaltres estarem al costat d'Israel. I així ha estat, fins al punt que l'exèrcit nord-americà –com també el del Regne Unit– ha ajudat a interceptar projectils iranians per evitar que impactessin contra Israel.

Ara, però, sembla que Washington pressiona Netanyahu per evitar una nova resposta israeliana i frenar així una escalada pitjor del conflicte. Aquesta tarda s'ha convocat el Consell de Seguretat de l'ONU i també el G-7.

En certa manera es podria dir que sí. El primer ministre israelià vivia un dels moments més difícils des que va iniciar l'ofensiva contra Gaza. Qüestionat pels Estats Units i els països europeus, començava a perdre el suport internacional incondicional que havia rebut al principi de la guerra. Internament també se li acumulaven les pressions. La població li continua exigint que faci més per retornar els ostatges de Hamàs i li retreu que l'exèrcit s'hagi encallat en la guerra a la Franja. A més, els seus socis ultres al govern li demanaven més contundència i li exigien que tirés endavant la invasió de Rafah, línia vermella per a Washington.

Netanyahu, doncs, desvia el focus de Gaza –això és el més important– i agafa una mica d'aire. D'una banda, els EUA troben motius per tornar a alinear-se amb contundència amb Tel-Aviv, i de l'altra, la població se sent més vulnerable davant l'amenaça iraniana, que rep el suport total de Hamàs.