La censura, una arma de guerra al Pròxim Orient

Cada vespre, al voltant de les 20.30 hores, Israel s'atura per escoltar el que ha de dir el general Daniel Hagari, el màxim responsable de l'oficina dels portaveus militars. Hagari llegeix el despatx del dia i quasi invariablement recorda als oients que no han de fer cas de les informacions que circulen per internet i les xarxes socials, perquè sovint són propaganda de Hamàs.

Som davant una guerra desigual entre una potència nuclear i una organització que només disposa d'armes convencionals limitades, una guerra on també juga un paper important la informació i desinformació que arriben als ciutadans israelians i, en menor grau, també als ciutadans palestins.

Des del 7 d'octubre, Israel ha tingut al seu sòl més de 2.500 periodistes internacionals. Aquests periodistes han informat cada dia seguint el punt de vista israelià. Fins i tot podria dir-se que han estat ostatges d'Israel, que en cap moment ha permès que els reporters anessin a la franja de Gaza per aportar un punt de vista diferent.

Recentment, el periodista Yishai Cohen va esborrar un post seu penjat a la plataforma X en què s'afirmava que els milicians de Hamàs van matar nens petits durant l'atac del 7 d'octubre contra les poblacions israelianes prop de la Franja, que va desencadenar la guerra.

Cohen va explicar que la persona que va fer aquesta afirmació era un soldat: "El portaveu de l'exèrcit em va oferir l'entrevista i jo no tenia coneixement previ de la persona a la qual entrevistava. Un representant de l'oficina del portaveu de l'exèrcit va ser present durant l'entrevista i va aprovar la transmissió".

El periodista va esborrar finalment l'entrevista de la xarxa X després que li fessin moltes crítiques per la seva credibilitat, però abans de ser esborrada ja havia tingut una repercussió mundial i fins i tot la Casa Blanca l'havia donada per bona.

També l'autocensura

A conseqüència de la guerra hi ha una censura que limita el que transcendeix, el que arriba als grans mitjans de comunicació israelians i a la població en general. De vegades és la censura militar la que limita les projeccions, però de vegades són els mateixos mitjans els que s'autocensuren. És el que passa amb els vídeos que divulguen Hamàs i la Jihad Islàmica sobre els seus presoners.

Habitualment els mitjans israelians no passen els vídeos dels ostatges i es limiten a oferir una fotografia estàtica com a captura del vídeo. Els mitjans, com també fa l'exèrcit, diuen que són vídeos de propaganda que pretenen minvar la resistència psicològica dels israelians.

També cada dia Hamàs divulga un parell de vídeos impactants amb alguns dels últims atacs que han fet, generalment disparant míssils contra blindats israelians a l'interior de la Franja. Un vídeo recent fins i tot mostrava soldats israelians ferits i amb el cos ple de sang.

Els vídeos circulen per les xarxes socials, però mai arriben a projectar-se a les televisions israelianes. Els israelians saben que, si volen, tindran accés a aquests vídeos i a informació alternativa als seus telèfons, informació que no veuran mai als mitjans de comunicació israelians. Una part de la població accedeix a aquesta informació, però n'hi ha molts que prefereixen ignorar-la. La informació és, com sempre, la primera víctima de la guerra.