Caos salafista-jihadista a Síria, una oportunitat per Israel

Després de mesos de guerra, Israel ha aconseguit doblegar la resistència sunnita a la Franja de Gaza i la resistència xiïta al Líban, el Iemen i l’Iran. Ara li arriba el torn a Síria, un país volàtil, administrat en la major part del seu territori, de vegades només nominalment, per un govern dirigit des de Damasc per un president alauita, una petita branca del xiisme.

Després d’algunes conquestes al nord, els rebels es dirigeixen ràpidament cap al sud, on es troba la capital. El més significatiu d’aquesta ofensiva fulgurant és l’escassa resistència que està presentant l’exèrcit. Potser això prova que el règim està travessant una prolongada crisi, que serà definitiva si no canvia de signe amb el suport immediat de l’Iran, Rússia i Hezbollah.

La ideologia baasista, és a dir, el socialisme panàrab, és avui una caricatura del que va representar aquest moviment als anys setanta del segle passat. La destrucció del baasisme sirià va començar abans de la primavera del 2011, encara que a partir d’aquell any tot s’ha deteriorat vertiginosament. I ara, l’empenta dels rebels deixa el president Bashar al-Assad en una situació dramàtica.

Cal fer una digressió per assenyalar que el que ara anomenem "rebels" fins fa quatre dies eren salafistes-jihadistes d’Al-Qaeda i enemics d’Occident. Els Estats Units, Europa i Israel parlen ara de "rebels", i no de "salafistes-jihadistes", una circumstància que revela clarament que les potències no amaguen la seva simpatia envers aquesta última rebel·lió.

En el cas d’Israel, podem veure com s’ha traduït el canvi a l’article que dijous va publicar Amos Yadlin, que va ser director d’AMAN, els serveis d’intel·ligència militars: “Contràriament a les pors sobre els canvis a Síria que estan difonent la premsa i que filtren el govern des de l'atac rebel, les oportunitats que presenta, des de la perspectiva dels interessos estratègics d’Israel, són més grans que els riscos”, va escriure aquest general de la reserva.

'Veïns' a la guerra del Golan

És possible que algun lector es pregunti com pot ser que a Israel li interessi tenir de veïna una organització salafista-jihadista. Doncs bé, aquest grup ja va ser veí d’Israel durant la guerra civil de la passada dècada al Golan, i els jihadistes no van disparar ni un sol tret contra Israel. Informes filtrats dels Cascos Blaus de l’ONU desplegats al Golan recollien l’existència de contactes regulars entre Israel i els jihadistes a través de la frontera. També hi ha proves que els jihadistes feien servir armament israelià, i fins i tot diversos hospitals israelians van tractar jihadistes ferits abans de tornar-los a Síria.

Té gràcia que el líder de l’Organització per l’Alliberament de la Gran Síria, Abu Mohammad al-Jawlani, hagi escollit aquest nom de guerra establert en el Golan (Al-Jawlani), en referència al territori ocupat per Israel des del 1967, però que mai hagi atacat Israel, ni tan sols quan la seva organització es trobava al costat d’Israel. Per tant, no és estrany que Tel-Aviv prefereixi els jihadistes.

Israel sortirà guanyant en diversos fronts, especialment perquè els salafistes-jihadistes són enemics jurats dels xiïtes i l’Iran. No sembla plausible que un govern d’aquesta naturalesa permeti que Síria continuï servint de passadís per les armes iranianes que viatgen al Líban de Hezbollah. Damasc, per tant, deixarà de ser una peça de l’eix iranià, i les bases russes que hi ha a Síria hauran de tancar.