Què ha canviat a l’Orient Mitjà?
Després dels atemptats de l’onze de setembre, Fred Halliday –un dels grans especialistes en l’Orient Mitjà– va advertir que hi ha dues respostes predictibles i gairebé sempre equivocades davant de qualsevol gran commoció internacional: dir que tot ha canviat o que no ha canviat res.
Si intentem valorar quin ha estat l’impacte dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre i de la posterior represàlia israeliana cal recordar les seves sàvies paraules. Ni l’Orient Mitjà ha canviat radicalment, ni segueix ben bé igual. Els protagonistes, a més a més, són els mateixos. Fixem-nos, doncs, en quines tendències s’han accelerat, revertit o mantingut.
D’entre les primeres, caldria començar per la polarització i radicalització de posicions. Les veus dels partidaris de la pau i de la negociació a tots dos costats es veuen superades pels decibels dels que clamen revenja. La pau mai és impossible, però el camí que caldrà recórrer és ara més llarg i costerut, com saben els que insisteixen a ressuscitar la solució dels dos estats.
De fet, la violència ha traspassat tots els llindars imaginables. Hi ha 1.139 víctimes israelianes i 251 ostatges del 7 d'octubre, i prop de 42.000 víctimes palestines directes a Gaza, amb una majoria de civils en tots dos casos. The Lancet calcula que les víctimes a Gaza podrien arribar a 180.000 si hi sumem les indirectes. Afegim-hi que Israel hauria llençat 80.000 tones d’explosius sobre Gaza.
Aquesta espiral de violència, majoritàriament contra civils, incloent-hi molts infants, ha portat la Cort Internacional de Justícia a demanar mesures immediates a Israel per garantir que el seu exèrcit no violi la Convenció sobre el Genocidi i al fiscal del Tribunal Penal Internacional a sol·licitar que s’emetin ordres de detenció per a líders de Hamàs i per a Netanyahu i el seu ministre de Defensa per presumptes crims de guerra i contra la humanitat.
Focus d'inestabilitat global
També són significatius els canvis que impliquen una reversió de tendències o l’aturada de processos en curs. Fins fa uns mesos, l'Iran semblava guanyar influència en un Orient Mitjà multipolar travessat per múltiples línies de fractura i on proliferaven els focus de conflicte. Doncs bé, per una banda, la qüestió Palestina i l’encaix d’Israel a la regió s’ha tornat a situar al centre de l’escenari i, per l’altra, malgrat la percepció de vulnerabilitat inicial, l’agosarada resposta israeliana i la reticència dels seus enemics per enfrontar-s’hi, ressituen Israel en una posició preeminent en l’estructura de poder de la regió. La via abrahàmica, que buscava la pau regional mitjançant la normalització diplomàtica d'Israel amb els veïns àrabs ignorant els palestins, s'ha aturat temporalment. És cert que l'Aràbia Saudita exigeix ara la creació d'un estat palestí com a precondició, però també sorprèn que cap dels països àrabs, com els Emirats o el Marroc, hagi degradat les seves relacions amb Israel.
El reflex natural és fixar-se en tot el que es mou, però allò que no canvia és tant o més interessant. L'Orient Mitjà segueix sent un focus d'inestabilitat global, especialment amb la creixent atenció a les implicacions geopolítiques i al risc d’escalada regional (Líban, Mar Roig, Golf Pèrsic).
En aquest procés els Estats Units semblen ser còmplices o incapaços d'alterar l'estratègia israeliana, fet revelador per a una potència mundial. Finalment, els marcs de seguretat col·lectiva i les institucions multilaterals, com les Nacions Unides, la Unió Europea i la Lliga Àrab, han demostrat, de nou, la seva impotència. La impunitat i la divisió s’han convertit, així, en una palanca per a tots aquells que volen seguir escalant el conflicte.