Més de tres mesos després de l'inici de la guerra de Gaza el 7 d'octubre, el primer ministre Benjamin Netanyahu viu els moments més compromesos de la seva llarga carrera política, amb una situació força delicada en els fronts intern, del seu executiu, i extern, de la política exterior en relació amb els Estats Units.
Dintre del govern manté notables discrepàncies amb els dos ministres que van deixar l'oposició per entrar al gabinet de guerra restringit que assumeix totes les decisions militars. Benny Gantz i Gadi Eizenkot discrepen clarament del primer ministre en l'enfocament que s'ha de donar a la guerra a partir d'ara i, en especial, en relació amb el futur dels 136 ostatges en poder de Hamàs i d'altres milícies palestines de Gaza.
Gantz i Eizenkot són partidaris d'alliberar tots els palestins que hi ha a les presons israelianes a canvi dels ostatges, i com més aviat es faci, millor, una demanda similar a la dels familiars dels ostatges, que protesten cada dia i que és popular només entre una part de la població jueva. Com les famílies, Eizenkot i Gantz argumenten que si l'intercanvi no es fa aviat, a poc a poc aniran morint els ostatges, com ja està passant.
Netanyahu s'oposa a l'intercanvi de presoners. El seu raonament és que cal continuar l'ofensiva de Gaza fins a aconseguir-ne l'alliberament i no al revés. Argumenta que a Israel no l'interessa deixar anar els palestins perquè això seria reforçar Hamàs. L'exemple més notori és el del màxim dirigent de Hamàs a Gaza, Yahiya Sinwar, que va ser alliberat en l'últim intercanvi de presoners que es va fer i un cop alliberat va esdevenir l'enemic més gran d'Israel.
És per això que diumenge Netanyahu va rebutjar l'últim oferiment de Hamàs. Els islamistes proposaven un intercanvi complet de presoners, el final de la guerra i garanties en el sentit que Hamàs podria continuar governant la franja de Gaza, com ha estat fent des de l'any 2007, a més de garanties d'immunitat per als líders islamistes.
L'oposició israeliana creu que Netanyahu no vol acabar la guerra perquè té por a la investigació que s'obrirà l'endemà del final del conflicte. Com a màxim representant d'Israel en els darrers anys, Netanyahu haurà d'assumir una part considerable de la responsabilitat per l'atac del 7 d'octubre, encara que la investigació pot allargar-se anys.
Netanyahu ja té en marxa un judici per corrupció. Aquest judici s'ha aturat temporalment a causa de la guerra, però es reprendrà quan s'acabin les hostilitats. De totes maneres, no s'acabarà aviat. La durada dependrà en gran part de l'estratègia dels advocats de Netanyahu, que fins ara consisteix a ajornar la vista oral el màxim possible; per tant, ningú no sap quant durarà, encara que s'estima que al ritme actual també durarà alguns anys.
Pèrdua de suport popular
Mentre tot això està passant, les enquestes mostren que Netanyahu perd suport popular. Una part important de la població considera que el primer ministre és el màxim responsable del desastre del 7 d'octubre i, majoritàriament, donen més suport als partits de l'oposició que no pas als de la coalició de govern.
Tot i aquesta tendència, és difícil creure que l'oposició popular faci caure Netanyahu, tot i que no s'ha de descartar completament aquesta possibilitat. El primer ministre continua tenint l'adhesió del Parlament i això no ha canviat en absolut amb el progrés de la guerra.
A l'exterior del país tots els ulls miren cap als Estats Units. La setmana passada Netanyahu va parlar per telèfon amb el president Joe Biden després de 27 dies sense comunicar-se tots dos, cosa que demostra que hi ha tensions entre els dos mandataris. Biden defensa la creació d'un estat palestí, una posició que Netanyahu rebutja sense contemplacions.
Hi ha, però, un factor crucial pel que fa a l'actitud de Biden: d'aquí a nou mesos els americans aniran a les urnes. Això significa que si el president vol guanyar les eleccions del novembre, no pot arriscar-se en una qüestió tan sensible com Israel i que suscita tantes passions als Estats Units. Les seves declaracions favorables als dos estats s'han d'interpretar més com una concessió verbal als votants demòcrates progressistes que no pas com una determinació definitiva del president en aquell sentit. Per tant, la debilitat de Netanyahu és més concreta a l'interior que a l'exterior.
