És aquesta l'última guerra de Netanyahu?

BarcelonaEn el moment d'escriure aquestes línies encara no sabem si els Estats Units estan enviant un o dos portaavions al Mediterrani oriental en suport d'Israel. Washington ha confirmat un portaavions, i en podrien ser dos, a més d'alguns destructors i d'altres vaixells de guerra, un desplegament sense precedents, ni tan sols a la Guerra d'Octubre (Yom Kippur) del 1973, de la qual justament ara fa 50 anys.

És curiós que aquest pas de la Casa Blanca hagi causat unes sensacions contradictòries en aquest petit país. D'una banda, esclar, hi ha una sensació d'alleugeriment entre els israelians, perquè Israel mai havia passat per una situació com aquesta, i amb el suport nord-americà no la passarà sola. Els israelians són orgullosos i els costa agrair els favors que els fan, això ho sap tothom.

Però, simultàniament, l'enviament dels vaixells està causant una sensació de feblesa i fins i tot d'impotència, encara que no estigui justificada. És una sensació en el sentit que Israel no té prou força per defensar-se per si mateixa i li cal ajuda exterior per fer front als seus enemics. Naturalment, té un exèrcit molt poderós –de mantenir-lo, se n'encarreguen precisament els Estats Units–, però no és un exèrcit suficient per guardar la distància amb els enemics, com ha passat ara, i això comporta una acusada sensació de vulnerabilitat.

Això està relacionat amb la decisió que Benjamin Netanyahu va prendre dimecres a la nit d'incorporar al govern Benny Gantz, un militar de la reserva que lidera un partit de centredreta que fins ara estava a l'oposició. Gantz participarà en els debats i les decisions que prengui un gabinet de guerra restringit amb un grapat de ministres escollits per Netanyahu.

Per a Netanyahu era important incorporar al gabinet algun partit de l'oposició que li permeti repartir les responsabilitats de la guerra. El primer ministre considera que d'aquesta manera, és a dir, treballant des d'una plataforma més àmplia, no rebrà cops tan durs com si actua en solitari, i que encaixarà millor les crítiques que, sens dubte, aniran creixent en paral·lel a la desproporcionada intervenció a Gaza.

Un primer ministre en hores baixes

El primer sondeig que es va publicar dijous mostrava que una gran majoria d'israelians volen la dimissió dels alts responsables de la seguretat, inclòs el primer ministre. Fins i tot entre els votants del Likud, el partit de Netanyahu, una majoria vol la seva dimissió. La gent considera que la cúpula de l'Estat ha fallat estrepitosament i cal substituir-la, un tema que no s'abordarà amb serietat fins després que s'acabi la guerra.

Encara és aviat per determinar si ha acabat la llarga carrera política de Benjamin Netanyahu, de 73 anys. Ell ha batut el rècord de permanència com a primer ministre que tenia David Ben-Gurion, però aquesta guerra pot significar el seu final si no recupera la popularitat d'alguna manera, i la manera més indicada per recuperar-la passa principalment per una intervenció militar encara més desproporcionada que mai a Gaza.

En més d'una ocasió, Netanyahu ha demostrat tenir un sentit de supervivència excepcional, i farà tot el possible per superar la situació actual. Però l'atac de Hamàs del 7 d'octubre ha estat un cop ben dur i està clar que les coses no tornaran a ser com abans. La qüestió del futur de Netanyahu no està decidida, però les circumstàncies apunten que haurà d'apartar-se del poder si no passa alguna cosa de gran pes que és impossible endevinar en aquests moments.

La situació judicial de Netanyahu també és realment un embolic del qual serà difícil que en surti indemne, però és una amenaça menor per al seu futur que les conseqüències imprevisibles de la guerra.