Guanyaran les dones iranianes?

Les dictadures tendeixen a caure com Ernest Hemingway deia que la gent s'arruïna: a poc a poc, i després de sobte. A posteriori, els presagis poden ser evidents. El règim iranià corrupte, brutal i impopular del 1978 va ser assetjat pels manifestants i liderat per un xa vell i malalt. L'any següent va ser esborrat del mapa. Avui els manifestants iranians tornen a demanar l'enderrocament d'un règim corrupte i brutal; aquesta vegada dirigit per un aiatol·là vell i malalt, Ali Khamenei. Com va dir Ray Takeyh, un veterà observador de l'Iran, "la història [...] s'està repetint als carrers de Teheran".

Els pessimistes avisen que les protestes massives han sacsejat la teocràcia de l'Iran abans, sobretot el 2009 i el 2019, i que el règim sempre les ha apagat amb trets, tortures i censura. No obstant això, hi ha raons per pensar que aquesta vegada pot ser diferent, que els fonaments de la República Islàmica realment estan trontollant.

Els iranians han mostrat la seva ràbia als carrers des de la mort sota custòdia de Mahsa Amini, una noia de 22 anys que va ser detinguda per la "policia de la moral" de Khamenei pel delicte de no cobrir-se fins a l'últim floc dels cabells. Protestes com aquestes requereixen valentia, tenint en compte la disposició del règim per tancar entre reixes i violar qui es manifesta. Amb tot, fa setmanes que duren. I mentre que la fúria del 2009 va ser en gran part urbana i de classe mitjana, després que es robessin les eleccions a un candidat més o menys reformista, i la del 2019 va ser més obrera, provocada per un increment sobtat dels preus de la benzina, les protestes actuals han esclatat arreu del país, implicant tots els grups ètnics i persones de totes les condicions socials.

Les reivindicacions dels manifestants ja no són per a més benestar o per a un relaxament d'aquesta o aquella regulació opressiva; volen acabar amb el règim. "Mort al dictador!" és un eslògan inequívoc. I estan dirigides per dones, la qual cosa els atorga una força inusual. El règim obliga a dur el hijab a cop de fuet. Aquesta norma, que forma part d'un aparell més ampli per subjugar les dones, genera un gran rebuig. Així, simplement amb treure's o cremar el mocador en públic, les dones envien un missatge de desafiament que s'estén ràpidament a les xarxes socials, i que inspira tots els que s'enfronten al govern clerical. N'hi ha que també es tallen els cabells o entren a les seccions masculines dels menjadors d'estudiants segregats i són benvinguts pels seus companys de mentalitat moderna.

Un règim amenaçat

Que el règim se sent amenaçat per aquestes demostracions obertes de la moral del segle XXI és evident a partir dels suposats complots per segrestar o assassinar Masih Alinejad, una novaiorquesa que insta les dones iranianes a compartir fotos d'elles sense hijab. No obstant això, per molt que els mul·làs vulguin aixafar aquestes dones rebels, no poden estar segurs que les forces de seguretat obeiran l'ordre de disparar-los al carrer ni que es podria contenir la ira que provocaria un feminicidi massiu.

Anteriorment, davant les protestes, el règim havia fet una crida als seus partidaris a fer contramanifestacions. Aquesta vegada gairebé ningú s'hi ha presentat. I diverses personalitats d'alt rang que en el passat podrien haver condemnat les protestes o expressat el seu suport al règim no ho han fet de manera notòria.

De moment, els generals de l'Iran diuen que donen suport a Khamenei. Però no és clar fins on arribaran per donar suport a un home de 83 anys antiquat que vol instal·lar el seu fill com a successor. Quan les protestes a Egipte es van descontrolar el 2011, els màxims dirigents van deixar de banda l'impopular president (que també preparava el seu fill com a hereu) i van permetre una breu floració de la democràcia abans de prendre el poder. A l'Iran, com a Egipte, els màxims dirigents tenen interessos empresarials amplis i bruts per protegir. Si senten que el líder suprem s'enfonsa, no tenen cap incentiu per caure amb ell.

Si el règim de Khamenei caigués, pocs el plorarien. És una aliança profana dels devots i els carteristes. A dins del país, veu amb mals ulls la diversió i les eleccions justes, mentre l'economia iraniana s'estanca i la classe dirigent suposadament honrada neda en rials [la moneda iraniana]. A l'estranger, les seves milícies dominen el Líban, desestabilitzen l'Iraq, alimenten una guerra al Iemen i donen suport a un dèspota assassí a Síria. També està subministrant drons kamikaze per ajudar Rússia a destruir la xarxa elèctrica d'Ucraïna.

Si el pròxim règim iranià respongués més als desitjos de la seva gent, intimidaria menys a casa i no es ficaria tant en els afers d'altres països. Tots dos canvis serien populars; amb el preu del pa a l'alça, els iranians estan molestos per les grans sumes que els seus governants gasten per terroritzar els veïns. Un Iran que ja no exportés la revolució contribuiria a reduir la tensió al Pròxim Orient i permetria als estats del Golf gastar menys en armes. Potser s'esvairia l'amenaça d'una carrera d'armaments nuclears. El comerç podria prosperar, com ha passat entre Israel i els estats àrabs que l'han reconegut recentment.

Però uns resultats molt pitjors són possibles. Un règim militar nacionalista podria afluixar la religiositat obligatòria però continuar robant als iranians i armant milícies estrangeres, i córrer cap a una bomba. O l'Iran podria acabar com Síria, on un dictador va reduir el país a cendres abans que cedir el poder.

El món hauria de voler el que volen els manifestants: un govern iranià que reflecteixi la voluntat dels iranians. Però l'ajuda externa arriba fins on arriba. És difícil endurir les sancions, perquè ja són dures. (Els Estats Units han afegit, recentment i apropiadament, sancions per a les empreses iranianes que venen drons de guerra a Rússia.) Els estrangers poden ajudar els manifestants a comunicar-se entre ells, instal·lant servidors intermediaris o deixant-los descarregar programari VPN per evadir els controls d'internet. Com més iranians vegin vídeos de noies estudiants burlant-se dels mul·làs furiosos, menys inevitable semblarà la regla clerical.

Per les dones, la vida i la llibertat

Els manifestants diuen que volen "una vida normal". Per aconseguir-ho, no només hauran d'ignorar el règim, sinó també evitar una guerra civil. Per tant, la contrarevolució, que actualment està descentralitzada i sense líders, ha de ser inclusiva. Molts iranians devots temen els assassinats per venjança, com ha passat després del canvi de règim als països veïns. Necessiten la confirmació que el moviment actual és per a tots els iranians, no només per a aquells que odien els clergues.

El món s'hauria de preparar per a la possibilitat que l'experiment de quatre dècades de l'Iran amb una teocràcia assassina, que odia la llibertat i que envaeix la intimitat no duri gaire temps més. I si, contra tot pronòstic, l'Iran es converteix en el país normal que anhelen els seus ciutadans, la resta del món l'hauria d'acceptar.

Copyright The Economist